Ara el problema és l’aigua. Amb la calor, l’aigua, ja sigui salada o dolça, es torna encara més imprescindible. L’aigua salada, que és la cura de tots els mals segons Isak Dinesen: la suor, les llàgrimes, la mar; ha d’estar en perfecte estat per al bany ja que d’aquesta netedat en depèn la indústria turística. L’aigua dolça que, per culpa d’aquesta sobreexplotació agrícola, ramadera i, en especial, turística pot veure’s afectada per nitrats i no ser apta o poc aconsellable per al consum dels centenars de milers de turistes que ens visiten cada mes i per als propis residents habituals. Així que la nostra atenció ara està dipositada a l’aigua. I no només aigua dolça o salada per als humans, també per a la resta de pobladors de la natura.
Mentre vaig nedant per Cala Mitjana veig passar la barca del Govern Balear que es dedica a fer net de plàstics i d’objectes flotants el litoral. Em tranquil·litza i em fa pensar en la quantitat de tortugues marines que, gràcies a aquesta actuació puntual i reglada s’alliberaran de les bosses de plàstic que les poden escanyar. D’aquesta manera puc dormir a les nits a pesar de la calor intensa només mitigada pel ventilador d’aspes de l’esperiment. Em desperten els lladrucs dels cans.
Un eriçó ve cada dia a les nits, travessa la terrassa -és quan els animals de casa el detecten- i camina parsimoniós i nocturn fins al rentador on la meva germana Roser li ha posat un recipient ple fins dalt d’aigua dolça. Beu com si aquell fos el seu reialme arrabassat i se’n va deixant amb un pam de nassos els cans que es tornen a adormir. L’aigua dolça, quina cosa més important que és.
Vaig créixer sense aigua corrent a les cases i camions cisterna de la companyia Ebro recorrien el municipi de Ferreries després de carregar als aqüífers de migjorn i omplien les cisternes de pedra per poder disposar d’aquest element essencial als habitatges. Un riu cabalós havia donat nom a aquella companyia de fabricants de camions i, amb la gepa de les cisternes, semblants a tortugues metal·litzades no gaire més ràpides, donaven continuïtat a aquells flux d’aigua fins a la foscor de les cases perquè els humans que les habitaven hi poguessin accedir i conservar la vida a través d’aquest valuós fluït que, així com van les coses, pot convertir-se en el petroli del segle XXI.
El meu procés de redempció també està relacionat amb l’aigua com no pot ser d’una altra manera. Sempre mantenim ple d’aigua dolça el petit safareig decorat amb nenúfars que purifiquen l’aigua i que està poblat per una gran quantitat de peixos de colors que hi crien i que, de petits, no són vermells escarlata sinó d’un marró fosc tal vegada per passar més desapercebuts en aquesta època perillosa de creixement. Idò, les caderneres hi van a beure i aterren damunt les fulles verdes dels nenúfars situades de manera horitzontal damunt l’aigua, i beuen, introduint el seu bec entre la verdor i després de traçar amb les innocents garres una marca, una mena d’escriptura secreta i humanament incomprensible, a la superfície d’aquest color.
Per aquesta època estival, l’aigua ens uneix a tots: turistes, residents, treballadors dels xiringuitos, cuidadors de la Creu Roja que acompanyen persones grans o proveïdes de cadira de rodes, vigilants, cuiners, eriçons, caderneres i la resta de mamífers i ocells que poblen les nostres marines.
Tots i totes estem atents a aquest fluït fortament salat, clar o dolç. Dir que l’hem de cuidar és una obvietat. Fer-ho activament, una obligació.
AIGUA (amb les variants dialectals aiga, aigo, àuia). Líquid format per dos volums d’hidrogen i un volum d’oxigen.
