Bep Al·lès/Ciutadella – La presentació de l’Informe Fènix, celebrada a Palma amb els economistes Miquel Puig i Guillem López Casasnovas, va plantejar una pregunta que també interpel·la directament Menorca: pot una economia créixer en activitat, ocupació i visitants sense que els residents visquin millor? El document, concebut inicialment per a Catalunya però estès al conjunt de les Balears, sosté que l’augment del PIB no garanteix prosperitat quan depèn sobretot de més població i més llocs de feina de baixa productivitat.
A Menorca, aquesta reflexió té dades molt concretes. L’illa va assolir el 2025 un màxim històric de 212.261 persones presents durant l’agost. La pressió humana mitjana de l’any va arribar a 124.614 persones, mentre que el cens se situava en 102.821 habitants. És a dir, els serveis, les carreteres, els recursos i les infraestructures han d’atendre durant bona part de l’any una població real molt superior a la resident.
La tendència no es limita als mesos centrals de l’estiu. En vint-i-cinc anys, la població resident ha crescut prop d’un 40% i les pernoctacions de temporada baixa també han augmentat. El 2025 es van registrar 4,86 milions de pernoctacions, la xifra més alta de la sèrie. La temporada s’allarga, però aquesta desestacionalització no redueix necessàriament la pressió: moltes vegades l’estén a més mesos.
L’economia menorquina mostra fortalesa, ocupació elevada i bons resultats turístics, però l’OBSAM identifica tres límits estructurals: l’habitatge, la manca de mà d’obra i l’estacionalitat. El turisme continua creixent en volum, mentre que la despesa per persona i dia s’ha estabilitzat. Aquesta combinació encaixa amb l’advertiment de l’Informe Fènix: augmentar l’activitat no és suficient si no creixen al mateix ritme la productivitat, els salaris i el benestar per habitant.
L’habitatge és probablement el punt on la contradicció es fa més visible. Entre 2014 i 2025, el preu per metre quadrat va augmentar entre un 120% i un 160% a la majoria de municipis menorquins. L’encariment dificulta l’emancipació dels joves, expulsa famílies del mercat residencial i impedeix allotjar els treballadors que necessiten l’hostaleria, la construcció i els serveis.
L’Informe Fènix qualifica de «subvencionades» les activitats que només resulten viables amb sous tan baixos que no generen prou ingressos fiscals per sostenir els serveis públics. El llindar que proposa, 29.000 euros bruts anuals, és discutible i depèn de la metodologia emprada. Però la pregunta és pertinent per a Menorca: qui assumeix el cost de l’habitatge inaccessible, la saturació estival, el consum de recursos i l’ampliació de serveis que exigeix el creixement?
Aplicada a l’illa, la resposta no hauria de ser demonitzar el turisme, sinó canviar-ne els incentius. Menorca necessita obtenir més valor de cada visitant i de cada lloc de feina, protegir l’habitatge de primera residència, limitar els creixements que només aporten volum i reforçar activitats pròpies com la indústria, l’agroalimentació, els oficis especialitzats i els serveis de coneixement. Aquesta seria la traducció menorquina d’un model orientat a la diversificació, la productivitat i la sostenibilitat.
Menorca disposa d’un avantatge: encara conserva una escala territorial, una identitat productiva i un patrimoni natural que permeten corregir el rumb. L’autèntic repte no és decidir si volem créixer o no, sinó determinar quin creixement millora la vida dels menorquins i quin només augmenta les xifres.
