He llegit molts assajos i articles sobre la descomposició de la Unió Soviètica i l’ascens de Putin. Així mateix, he llegit molts assajos, articles i novel·les sobre l’horror de l’anomenat “socialisme real”. Tanmateix, us assegur, que cap m’ha colpit tant com Primavera a Sibèria, d’Artem Mozgovoy.
Si més no, i vet aquí el motiu del paràgraf inicial, no és només la temàtica, per molt interessant que sigui, la característica més important de l’obra, sinó que va acompanyada d’una indubtable qualitat literària. Una veritable meravella.
Però, abans de més comentaris, donem un cop d’ull a l’argument.
L’Alexei neix a una ciutat siberiana el mateix any que l’imperi soviètic comença a col·lapsar. Però qualsevol somni de canvi no reeixirà. L’Alexei té quinze anys quan Putin arriba al poder. El malson continua. Així i tot -enmig de violència, misèria, patrioterisme i una brutal homofòbia- l’Alexei gosa viure una gran història d’amor. A partir d’aquí la resistència.
Escrita en primera persona ens fa esguardar, primer com a infant, després com a adolescent i més tard com a jove universitari, un món que la majoria d’europeus occidentals desconeixem o hem decidit ignorar. Un món que gira sobre eixos esbiaixats, un món que ha exacerbat el pitjor de la condició humana i en el que la simple reivindicació de la dignitat és considerada dissidència. I Mozgovoy ens el fa viure amb intensitat, però també amb la més crua honestedat. De fet, a la novel·la hi trobem tres elements perfectament barrejats: acuradíssimes descripcions, una profunda introspecció i una afilada anàlisi sociològica. Tot plegat conforma un relat veritablement escruixidor.
Perquè l’autor no es limita, i això és cabdal, a narrar-nos els fets, sinó que amb una àcida lucidesa en busca les causes i n’extreu les conseqüències. La vida de l’Alexei esdevé un retrat de la Rússia actual. I, sincerament, és tan desolador com realista.
“L’amor no es mereixia viure en un lloc com aquell, on la gent es matava per una ampolla de vodka mig buida; un país on als que manaven els agradava tirar aquella ampolla a la gentada i observar enriolats com es desfermava la ràbia assassina…”
I permeteu-me un apunt personal, només he estat a Rússia uns dies, de viatge, però Primavera a Sibèria, m’ha fet desenterrar records i he sabut com interpretar el que al seu moment em va desconcertar. Una prova, per a mi, de veritat i versemblança.
De fet, la història de l’Alexei, el seu calvari, es pot resumir en les dues preguntes que es formula, davant el mirall, a si mateix:
“-Què em passa perquè la gent no m’accepti ni em toleri? (…)
-Potser (…), potser el problema és del món que m’envolta?”
De l’una a l’altra, del dolor a la descoberta, de la resignació a la rebel·lia, de la submissió al qüestionament, de la vergonya a l’orgull, recorrem una vida.
He de cloure ja la ressenya, però no vull fer-ho sense un apunt final. He gaudit molt d’aquesta lectura, pel contingut, pel llenguatge i perquè m’ha fet veure, altre cop, que la denúncia és sovint la llavor de la gran literatura.
