Aquest dimecres 22 de juliol, coincidint amb la festivitat de Santa Magdalena, el Casino 17 de Gener ha acollit un homenatge a Magdalena Gonyalons, una de les figures més estimades del teatre ciutadellenc. La iniciativa, impulsada per un grup de companys i amics amb qui ha compartit més de mig segle damunt els escenaris, ha volgut reconèixer una trajectòria marcada per la discreció, el compromís i una passió inalterable pel teatre, convertint-la en un dels grans referents de l’escena menorquina.
Una vida lligada als escenaris
Hi ha persones que fan història sense pretendre-ho. No perquè cerquin el focus o els reconeixements, sinó perquè hi són, any rere any, funció rere funció, compartint temps, esforços i il·lusions amb tots els qui les envolten. Magdalena Gonyalons és una d’aquestes persones.
La seva trajectòria és, en bona part, la història del teatre de Ciutadella durant la segona meitat del segle XX i els primers anys del XXI. Des de les primeres representacions sent encara una adolescent fins als grans muntatges que va protagonitzar al costat del seu marit, José Serra, Magdalena ha estat testimoni de l’evolució d’un moviment teatral que va contribuir decisivament a mantenir viva la cultura popular menorquina.
La seva carrera, a més, dibuixa una curiosa simetria. Va debutar l’any 1961 amb L’amo en Xec de s’Ullastrar, dins el Quadre Escènic de Ràdio Popular de Menorca i la companyia Delfín Serra. Gairebé 50 anys més tard, va ser amb aquest mateix títol que es va acomiadar de les taules. Un inici i un final simbòlics per a una trajectòria de més de mig segle.
Però si alguna cosa defineix la seva manera de viure aquesta passió és la senzillesa. “Jo feia el que em deien. Si em deien que havia de fer aquest personatge, el feia. M’era igual.” Una frase aparentment simple que resumeix tota una manera d’entendre el compromís amb el grup. Sense competir pels papers principals ni discutir decisions. Només amb les ganes de pujar a l’escenari.
Mig segle recorrent els escenaris
La seva carrera va començar a la històrica companyia Delfín Serra, però ben prest va passar a formar part de Nura, una etapa especialment intensa perquè els va permetre actuar habitualment a Mallorca. Més endavant arribaria la companyia Don Bosco de Calós i, finalment, el retorn a la recuperada Delfín Serra, on va continuar fins a la seva retirada. Tanmateix, na Magdalena comenta que les ganes de teatre li venen d’adolescent, quan acompanyava a un conco seu al teatre des Born, on feia d’apuntador. “Allà vaig començar a interessar-me per la feina dins d’un teatre”, comenta.
El seu nebot, Sergi Romacho, destaca que la trajectòria de la seva tia és també un recorregut per les principals companyies teatrals de Ciutadella. “Va començar a la Delfín Serra, després va passar per Nura, més tard a Don Bosco i finalment va tornar a la Delfín Serra quan es conco, en José Serra, la va recuperar. És pràcticament tota la història del teatre amateur ciutadellenc.”
Durant aquells anys va donar vida a desenes de personatges. Des de les primeres comèdies costumistes, com Ca’n Miraprim, Que solo me dejas, Sa Núvia d’Algendar, Vengan corriendo que les tengo un muerto o Ninet, Modas de París, fins a obres que esdevindrien autèntics referents del teatre menorquí, com Foc i Fum, on durant molts anys va interpretar el paper de Maria. També va participar en muntatges tan diversos com El retaule del flautista, La filla del mar, La Passió de Jesús, La Passió del Senyor, Ciutadella és l’Havana, Hem de casar sa Nina!, La fortuna de Sílvia, Salvar els dofins, La Dida, Tots hi volen muar, Erma o La ballerem magra, demostrant una versatilitat que la va dur tant pel teatre popular menorquí com pels grans textos dramàtics.
Els darrers anys de la seva carrera també van estar marcats pels grans muntatges dirigits per José Serra, amb produccions tan ambicioses com Fuenteovejuna o El gran teatro del mundo, que van consolidar la companyia ciutadellenca com una de les més actives de l’illa.
Sempre actriu
En una època en què els grups de teatre a Ciutadella funcionaven gairebé com una família i tothom ajudava en allò que feia falta, Magdalena va tenir sempre molt clar quin era el seu lloc. “Jo només feia d’actriu, i em tocaven els papers que em donaven, i ja m’estava bé!”
Durant els darrers anys, però, i amb la trajectòria i l’experiència acumulada, va começar a fer feines també de direcció i d’ajudant de direcció junt amb José Serra, especialment quan ell havia de combinar la direcció amb el paper protagonista d’una obra. Segons explica el seu nebot Sergi Romacho, aquell va ser un cas excepcional. “Ella va marcar molts dels assajos perquè es conco també actuava, però va ser l’única vegada. Sempre va preferir estar damunt l’escenari.”
“Jo deia que sí a tot”, comenta Magdalena, que recorda quan, ja de ben jove, li van encarregar fer el paper d’una vella a una obra a Mallorca i van quedar encantats amb la seva representació. Potser aquesta actitud explica que, al llarg de més de quaranta anys, interpretés personatges de tota mena: dones joves, mares, vídues, pageses, senyores de ciutat o protagonistes de grans drames clàssics, sense donar mai importància a la mida del paper.
Una vida al costat de José Serra
És impossible explicar la trajectòria de Magdalena sense parlar de José Serra, amb qui va compartir vida i escenaris durant dècades. Quan li van proposar posar-se al capdavant de la companyia Don Bosco, ell va dubtar. Ella no. “Li vaig dir: “Si tu ho vols fer, jo sempre estaré amb tu”.” Deixa clar, açò si, que mai no va voler intervenir en les decisions artístiques. “Ell em deia què havia de fer i jo contenta.”
Però els qui els van conèixer coincideixen que el suport de Magdalena va ser determinant perquè molts dels muntatges que dirigia José poguessin tirar endavant. El seu nebot ho resumeix amb una reflexió molt clara. “Es conco tot sol no hauria pogut arribar a fer tot el que va fer. Per muntar obres tan grans com Fuenteovejuna o El gran teatro del mundo necessitava una persona al costat, i aquesta persona era la tia.»
Un homenatge a una gran dama de teatre
“Jo només he de donar les gràcies”, sentencia na Magdalena, uns dies abans del reconeixement que se li ha fet aquesta setmana al Casino 17 de Gener. Als seus 81 anys, Magdalena afronta aquest reconeixement amb la mateixa humilitat amb què sempre ha pujat a un escenari. Quan li demanen què vol dir durant l’homenatge, la resposta és immediata. “Jo només he de donar les gràcies, no he d’explicar res de lo que he fet, per açò hi són ells”, diu, referint-se a la gran família que encara l’admira i l’estima, i que és responsable de la trobada de commemoració de la seva vida com a actriu. De fet, no considera que hagi fet res extraordinari.
Per a ella, el millor record no són els premis ni els papers interpretats. És l’afecte que encara avui li demostren tots aquells amb qui va compartir més de mig segle de teatre. “Tots els que hem fet teatre ens estimem molt.” I potser aquesta és la millor manera d’explicar la seva trajectòria. No només pels més de quaranta muntatges que va representar, sinó per la petjada humana que ha deixat entre diverses generacions d’actors ciutadellencs.
