Qualsevol aficionat al cinema ho té ben clar, és possible divertir-se i emocionar-se alhora. De fet, hi ha tot un gènere cinematogràfic dedicat a fer-nos somriure mentre ens bullen els sentiments. En literatura no és tan freqüent. Potser els britànics són l’excepció.
Tanmateix, la novel·la que us vull recomanar aquesta setmana combina a la perfecció els dos elements. La vida és allò que passa mentre esperes un match, de Gemma Pasqual i Escrivà.
Vegem l’argument.
Al cor del Poble-sec hi ha una cafeteria, regentada per la Martina, que és refugi i punt de trobada, la memòria viva del barri. La propietària del local decideix fer-la fora per interessos especulatius. Aleshores comença la lluita, no només per salvar el negoci sinó, sobretot, per la dignitat, per la comunitat.
Ja us haureu adonat que el somriure el provoca el to de la narració, perquè pel que fa a la temàtica no pot ser més realista, actual i cruel. De fet, estem parlant de… “la gentrificació. Sí, aquesta paraula que sona a malaltia de la pell, però que és molt pitjor.”
Així, un dels grans encerts de la novel·la és fer-nos viure el drama a partir de tot un seguit de personatges que ens resulten molt propers, ‘populars’ era el qualificatiu que fa anys s’emprava per definir-los. A més de la Martina, la gran protagonista, hi trobem una mare enfeinada, un actor del Paral·lel ja retirat, una valenciana enèrgica… En definitiva, un grup entranyable de veïns de tota la vida que podem reconèixer sense dificultats. Si més no, hi destaca la senyora Matilde, una vella periodista de successos que, als que tenim una edat, ens recorda forçosament la Margarita Landi.
Però, returem-nos un moment, en la Martina. És ella qui se’ns adreça i és ella qui és capaç d’esguardar la vida, i a si mateixa, amb una penetrant ironia, sovint càustica, a vegades desoladora, però sempre assenyada. A més, també ens parla de les seves relacions amoroses. En conclusió, inoblidable.
Un altre vessant de la història m’ha agradat especialment. Estem massa acostumats a la figura de l’heroi solitari que s’enfronta al sistema quan, de fet, gairebé mai és així. L’autora no cau en el parany. La lluita és col·lectiva, solidària. El missatge implícit és clar: cal organitzar-se contra la brutal deshumanització que és l’eina dels poderosos. Evidentment, els que em coneixeu ja ho haureu intuït, això m’ha entusiasmat.
I per si no n’hi hagués a bastament quan menys t’ho esperes s’hi afegeix una bona dosi d’intriga. No es pot demanar més.
Si més no, tot el que us he explicat fins ara pren tot el sentit gràcies al llenguatge àgil, proper i alhora espurnejant, que utilitza l’autora. El relat és farcit de símils, dobles sentits, jocs de paraules, acudits… El resultat és absolutament brillant. Pasqual i Escrivà aconsegueix teixir una història quotidiana amb fils força ocurrents que acaba esdevenint una veritable narració èpica. Una exitosa quadratura del cercle.
Us he de confessar que m’agradaria donar-vos més detalls de la Martina i la seva colla d’amistats, però he de cloure ja la ressenya. Així que ho faré amb una cita textual que és gairebé un manifest en què s’assenyala un dels enemics contra els quals hem de batallar totes les persones decents. Com la Martina.
“Els fons voltor només veuen números i beneficis, no les històries que es perden en cada desnonament (…) Són uns autèntics destructors de comunitats.”
