Si Espanya fos un país normal i no arrossegués el seu caïnisme històric, el triomf de la selecció espanyola masculina de futbol serviria per a unir el país, estimular la concòrdia i augmentar l’empatia entre semblants i diferents, un fenomen que se sol observar en d’altres països del nostre entorn quan aconsegueixen victòries col·lectives similars. En canvi, a Espanya, un triomf global com aquest només serveix per fragmentar encara més, intensificar les diferències i deixar ferides que, si fossin intel·ligents, els responsables polítics i els seus representants haurien de curar. En canvi, el procés és el contrari: aprofitant-se de la situació d’eufòria natural -o no, si el que penses que el futbol és l’opi del poble o creus en la màxima romana de pa i circ per tal d’endormiscar la població- es reobren ferides, es posa una altra vegada el dit a la llaga i es perd l’oportunitat de conciliació nacional i es torna a una situació encara pitjor que la d’abans.
El capità de la selecció, aprofitant-se que té el micròfon a les mans i és el centre d’atenció, crida com un energumen d’extrema dreta que visqui el rei, visqui Espanya i visqui la mare que el va parir. Açò darrer em sembla bé perquè tots els humans som fills d’una mare i, per tant, el seu desig és universal i no pot molestar; en canvi, tots els republicans s’han sentit exclosos i menyspreats amb el seu crit, totes les persones que no són nacionalistes espanyoles s’han sentit exclosos i menyspreats amb el seu cant. No ha estat l’única mostra de venjança, de partidisme i d’aprofitament de la situació. Els mitjans de comunicació escrits tradueixen els noms dels jugadors d’origen català i, així, Ferran, l’autor del gol de la final que va donar el campionat, passa a ser Ferrán, amb un accent que no duu l’original en valencià. Només són un parell de mostres però podrien ser un centenar: prohibició de parlar en català, prohibició a dur símbols independentistes, prohibició de lluir la senyera… I sobrevolant sobre aquestes prohibicions com un corb amb les ales esteses l’obligació de defensar la selecció espanyola sota coacció de multes i d’exclusions en cas que hi siguis cridat i no hi vagis; en aquest sentit, Oleguer Presas n’és l’excepció. I, vist des de l’altre cantó, sembla mentida desaprofitar aquesta oportunitat que es dona cada molts d’anys per tal de cercar la concòrdia, la implicació de les comunitats no espanyoles, estendre ponts de trobada per tal que tots -i entre aquesta totalitat els propis jugadors que s’hi veuen obligats per la normativa estatal- poguem sentir que hi formam part.
Per aquest motiu som molt optimista pel que fa a la independència de Catalunya. L’eufòria durarà un temps, davallarà el suflé i, com passa amb les agressions contundents, quedaran les ferides com a memòria fefaent de les injustícies i, una vegada evaporada l’anestèsia i, els ciutadans que no som ni monàrquics ni ens consideram espanyols, podrem sentir-nos que estarem més a prop de la predicció que va fer Alexandre Deulofeu, el Michel de Nostredame català, que a través de la matemàtica de la història, una teoria cíclica sobre l’evolució de les civilitzacions, va predir la independència de Catalunya per a l’any 2029. La causa? Aquesta impossibilitat espanyola d’integrar la diferència a la qual sotmet a martellades damunt l’enclusa del nacionalisme excloent per tal de convertir una nació possible en terra de Cucanya.
CUCANYA. Gran abundància i facilitat d’obtenir-ho tot. “A terra de Cucanya, qui manco fa, més guanya”. De l’italià cuccagna, amb el mateix significat. Al terme d’Es Mercadal existeix un indret de vinyes antigues i hortets conegut com sa Cucanya.
