Itziar Lecea/Ciutadella – Júlia Bock Llopis s’ha convertit en la primera notària ciutadellenca en més de cent anys després de superar una de les oposicions més exigents de l’Estat. Amb només 30 anys, culmina un camí de dotze anys de formació, sis dels quals d’oposició, marcat per la constància, els dubtes i una vocació clara de servei públic. En aquesta conversa amb El Iris, explica què hi ha darrere d’un èxit que va molt més enllà d’un títol.
Júlia, primer de tot, enhorabona. Com comença aquest camí que t’ha dut fins aquí?
Moltes gràcies. Vaig arribar a Barcelona amb 18 anys per estudiar Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Després vaig fer el màster d’Advocacia i, just acabar-lo, l’any 2020, vaig començar l’oposició a notaries. Si ho mires amb perspectiva, entre la carrera, el màster i l’oposició han estat dotze anys de preparació.
Per què el notariat?
Sempre m’havia agradat molt el dret civil i el mercantil, però també hi ha influït molt el meu pare, que és primer oficial de notaria. Des de petita he vist de prop aquesta professió i m’ha transmès l’estima per una feina que, moltes vegades, la gent veu només com a burocràtica, però que és molt més humana del que sembla.
El notari acompanya les persones en moments molt importants de la seva vida: quan compren la primera casa, fan testament, tramiten una herència o, fins i tot, quan es casen, perquè ara també podem casar. Poder assessorar-les i donar-los seguretat jurídica és una responsabilitat molt polida.
Destaques molt de la dimensió humana de la professió.
Sí, perquè crec que és fonamental. T’ha d’agradar la gent. Cada dia coneixes persones diferents, cadascuna amb una història i unes necessitats. És una feina molt dinàmica, en què aprens constantment i mai no t’avorreixes. Per jo, aquesta és una de les grans riqueses del notariat.
Has superat una oposició considerada entre les més difícils d’Espanya. Com s’afronten sis anys d’estudi?
Amb molta paciència! És una oposició pràcticament incompatible amb qualsevol altra feina. Necessita dedicació absoluta i, sobretot, assumir que ningú et garanteix que l’acabaràs aprovant. Aquesta és la part més dura. Pots dedicar-hi sis, vuit o deu anys de la teva vida i no aconseguir-ho. Per açò no és només una prova acadèmica; també és una prova psicològica. De fet, l’any 2023 m’hi vaig presentar i no la vaig superar, va ser un moment molt dur. Quan dus anys preparant-te, un suspens fa molt de mal. Però, mirat amb perspectiva, també va ser el moment en què més vaig créixer. Vaig canviar la manera d’estudiar i també la manera d’afrontar l’oposició. Aquell obstacle em va obligar a reinventar-me i crec que sense aquella experiència no hauria aprovat enguany.
Què has après durant tot aquest procés?
Sobretot perseverança. La motivació és la que et fa començar qualsevol projecte, però arriba un moment que desapareix. Hi ha dies en què no tens ganes d’estudiar, en què dubtes o en què penses a abandonar. Lo que realment te fa ser aquí és la constància. És continuar fent feina encara que aquell dia no sigui fàcil.
A més, és també és un procés molt solitari. Passes moltes hores tancada estudiant. Aquelles quatre parets et veuen créixer, dubtar, plorar i tornar-te a aixecar. Al final acabes coneixent-te molt a tu mateixa. Però també aprens la importància de la gent que tens al costat. Jo em consider una privilegiada perquè els meus pares m’han pogut donar aquesta oportunitat. Sense el seu suport econòmic hauria estat molt difícil, però encara més important ha estat el suport emocional. La família, la parella i els amics són els qui et recorden que pots continuar quan tu mateixa deixes de creure.
Com són realment aquests exàmens?
Molt exigents. Els dos primers són orals i has de recitar centenars de temes davant un tribunal, molts d’ells amb articles del Codi Civil memoritzats pràcticament al peu de la lletra. Després hi ha un dictamen pràctic de sis hores, que és la part que més s’assembla a la feina real del notari, i una quarta prova en què redactes una escriptura pública i resols qüestions fiscals. Quan acabes tens la sensació d’haver corregut una marató.
I la recompensa, en el teu cas, arriba amb una molt bona classificació.
Sí. Enguany hem aprovat 126 persones i he quedat la número 34. Quan prepares una oposició així, només penses a aprovar. Per açò estic molt contenta amb el resultat.
També t’has convertit en la primera notària ciutadellenca en més d’un segle. Què representa per a tu?
És un orgull enorme. Em fa molta il·lusió poder representar Ciutadella i pensar que aquest fet també pot servir perquè altres al·lotes vegin que qualsevol professió és possible. A més, les coses estan canviant molt. Les darreres promocions de notaris ja compten amb moltes dones i crec que és una evolució molt positiva.
Ara s’obre una nova etapa professional. Tens clar on t’agradaria començar?
La meva idea inicial és quedar-me a Catalunya perquè és on he construït la meva vida aquests darrers anys, però dependrà de les places disponibles. Ara tenim uns mesos abans d’incorporar-nos i també aprofitaré per descansar una mica després de tant de temps.
Si haguessis de resumir aquests sis anys en una idea, quina seria?
N’hi ha dues que m’han acompanyat sempre. La primera és una frase de Sèneca que m’agrada molt: «La sort és on conflueixen la preparació i l’oportunitat.» Moltes vegades la gent et diu que has tingut sort, però la sort tota sola no basta. Si no hi ha preparació, l’oportunitat no serveix de res.
I la segona és que val la pena intentar allò que realment desitges. No estic xerrant només d’oposicions, sinó de qualsevol somni. Sempre hi haurà dubtes, però crec que és pitjor quedar-se amb els «i si…». És un privilegi poder estudiar, formar-se i lluitar pels teus objectius. Si hi creus de veritat, val la pena intentar-ho. Al final, passi el que passi, el camí sempre t’haurà fet créixer.
