Vaig xalar molt veient els partits del Mundial de Futbol celebrat aquest juliol a Mèxic, Canadà i Estats Units. Només aquesta enllaçada -que podria ser un acudit tipus un canadenc, un nord-americà i un mexicà es trobaven en una barca i va el mexicà i diu…- ja representava una bona notícia i una obertura, encara que fos puntual i sense saber encara la repercussió real que tindrà en un futur entre països del nord ric i blanc amb un país del sud encara més mestís i poc desenvolupat. No obstant açò el resultat final ha estat colossal i ha superat les expectatives ja que, a excepció de Mèxic, se celebrava en dos països on el futbol no té gaire tradició i on dominen el beisbol, el hoquei sobre gel, el bàsquet i el futbol americà. Estadis plens fins a la bandera, un munt de seleccions més representades, entrades venudes a preus desorbitats, espectacle a les graderies i al camp, cerimònies d’apertura i de clausura a l’estil ianqui a les quals, a Europa, no hi esteim acostumats. Un deu. O un nou i mig perquè jo anava amb Curaçao i, després, amb Cap Verd -sempre amb les illes petites- i ens van eliminar a la primera amb més sort per l’equip del porter Vozinha que ha acabat formant part de l’onze ideal del Mundial que ha comptat amb tres madridistes -Kilian Mbappé, Jude Bellingham i Marc Cucurella- i amb cap jugador del Barça que en tenia 8 a la selecció que s’ha acabat proclamant campiona del món.
He xalat, com he dit al principi, com a espectador i també com a fanàtic del Reial Madrid ja que, a pesar de comptar només amb un jugador a la campiona del món i procedent del Chelsea, han estat moltes les bones notícies: molts de gols -França & Anglaterra 4-6!-, molts de records trencats i que s’encalçaven en una mena de cursa contra la història -Kilian Mbappé és, als seus 27 anys, el màxim golejador històric de les fases finals del mundial de futbol deixant enrere mites com ara Messi o Pelé- o d’altres fites com ara que l’odiat i antipàtic Cristiano Ronaldo s’hagi convertit en l’únic jugador de tots els temps que hagi marcat en sis mundials consecutius.
La semifinal entre França i Espanya va ser una exhibició de la selecció espanyola que va ser molt superior a l’equip veí -el nostre Cristiano Ronaldo geogràfic- i també, encara que no amb tanta vistositat i suficiència, va ser superior a l’Argentina que va tenir un mal perdre com tenen tots els equips acostumats a guanyar es diguin Reial Madrid, FC Barcelona o Bayern de Munich. I una constatació que també m’ha fet molt content perquè jo jugava en aquesta posició i que representa el triomf de Josep Guardiola i de Toni Kroos: al segon quart del segle XXI els campionats els guanyen els centrecampistes. I Espanya té el millor mig camp, tal vegada, de la història -Rodri, Fabián, Olmo i Baena- que va fer que Pedri -el millor centrecampista del món en l’actualitat després de la retirada de Kroos i del declivi de Modric- acabés de suplent! I tot perquè un dia la Fúria va deixar pas a la tècnica i a la possessió de la pilota. Qui va provocar aquest canvi? En Johan Cruyff! El geni de vida difícil i mort prematura que deia que córrer era de covards, que havies de sortir al camp a divertir-te i que si tu tens la pilota -quin ardit més simple!- el contrari no et podrà marcar un gol.
CUCURELL o CUCURELLA. Llinatge. Nom d’una varietat de figa i de figuera. Nom d’un dimoni íncub.
