Durant tot el meu ministeri acompany, tant com puc, a persones que pateixen a causa de la seva infermetat o edat avançada. Aquest acompanyament que no poques vegades he manifestat que ha estat i és la meva més gran universitat, m’ha permés contemplar el patiment humà en la seva expressió més profunda tant pel qui viu directament aquesta situació com per qui, essent família propera, l’acompanya de ben aprop.
No poques vegades m’he sentit deixeble d’ells perquè, per a mi, la manera en que assumeixen la seva feblesa m’ha estat i m’és una autèntica mestri
Sempre intent entrar a cada casa, i si importa a cada habitació, com qui entra en terra sagrada (Ex 3,5). No hi entr amb cap altra intenció que acompanyar en silenci i compartir una mirada que sol ser més profunda i entesa que moltes paraules juntes. Tot i que, ho he de dir també, visc converses que sempre queden i quedaran gravades al meu cor. Us en comunic algunes:
-Ja he perdut en la meva vida moltes coses i persones, el que no vull perdre és la meva fe.
-Ha arribat el final de la meva vida. En don gràcies per haver après que el més important que he fet és estimar.
– He estat ric i en concret militant d’una corrent política, però el que ara m’importa és respondre positivament si he actuat correctament, i reconec que no prou.
-No empetitesquis mai a Déu, Déu és Amor, Déu és gran, Déu és misericordiós,…
-Arribant al final de la meva vida reconec que he de demanar perdó. He viscut massa distret en coses que no són importants.
-No us poseu malament, prest rebré l’abraçada de Déu que és el que més he desitjat.
Bé, moltes, moltes experiències que assumeixes la seva veritat perquè són viscudes durant uns moments que reclamen molta sinceritat amb un mateix
Així, idò, visitant persones que viuen diferents febleses, elles es converteixen per a mi en mestres i jo em sent un deixeble amb moltes ganes d’aprendre. D’aprendre, com intent aprendre, que no he de tenir por al futur; que no he de perdre l’esperança; que em convé escoltar als autèntics mestres de la vida; que és molt convenient disposar-me a escoltar a uns i a altres quan el que van dient respon a la seva més profunda reflexió i sinceritat; que he de saber acompanyar sense jutjar; i que, com diu el salm 117: “La fidelitat del Senyor dura per sempre”.
Acompanyant malalts i persones majors, m’adon: que arribarà un dia que ens tocarà descansar; que ja des d’ara ens convé guardar els bons records i deixar de banda els que han causat tristesa, angoixa, malestar; que una vida viscuda satisfà sols quan ha viscut estimant, respectant, dignificant; que sempre hem de donar gràcies a tantes persones que ens han fet feliç pel com de la seva presència; …
