“En Marc era un pianista descomunal, capaç de tocar qualsevol peça de música clàssica, de sorprendre’t amb temes de jazz contemporani i, al mateix temps, tenia una facilitat innata per emmerdar-se la vida…”
He volgut començar la ressenya amb aquesta cita que trobem just començar la novel·la perquè ja ens presenta un dels protagonistes i, de qualque manera, en descriu el contingut. Per sempre, mai més, de Francesc Borrell Ros.
I sinó, fixem-nos en l’argument:
En Marc és brillant, però també rebel i imprevisible. En Jan, el seu amic des del conservatori, treballa d’afinador de pianos. Ambdós es retroben anys després que el Marc desaparegués arran del fracàs d’un projecte musical que havia engegat amb la Gina, la seva parella. L’amistat reneix, però els fantasmes del passat i la incertesa del futur marcaran el camí que han de seguir.
Abans de res, perquè ningú s’esveri, us he de comentar que, més enllà de gaudir-la, no entenc un borrall de música i, així i tot, la novel·la m’ha atrapat, m’ha engrescat. Que ningú es tiri enrere tot pensant que cal ser un expert en el tema. Al cap i a la fi, la bona literatura transcendeix l’entorn.
En un sol pla temporal ens porta amunt i avall a ritme dels records. És el Jan qui ens parla, és la seva veu qui ens narra els fets, interpreta les situacions, dedueix els sentiments, aventura suposicions… És el Jan qui esguarda el Marc. L’efecte de tot plegat és enormement suggestiu. A poc a poc, com si fos en una conversa, ens va desvelant detalls, moments, decisions… dels quals no en sabem l’abast fins que es tanca el relat. Així, sincerament, t’arrossega.
Perquè, de fet, és una història d’amistat i amor, però també de traïcions i ferides. I, amarant-ho tot, una reflexió sobre què és l’art i quins són els seus límits i servituds, una veritable dicotomia entre esperit creatiu i mercantilització.
“No hi ha gravacions memorables (…) Això són collonades. Hi ha discos que es venen i discos que no es venen.”
Aleshores, acompanyem el Marc en aquest dilema, i en el recorregut veiem com es reobren cicatrius, ressorgeixen velles pors i a l’ombra sempre hi apareix el perill que la història es repeteixi.
A Per sempre, mai més la música -el jazz- és l’eix entorn del qual gira la trama, però és alhora una novel·la sobre sentiments i us de dir, sense embuts, que Borrell Ros aconsegueix retratar-los a la perfecció. I no ho fa ofegant-nos en descripcions, sinó més aviat fent-nos identificar amb els afanys i patiments dels personatges, en especial del Marc que viu la vida en un permanent daltabaix. Que això no enfarfegui o avorreixi és, en la meva humil opinió, un dels grans mèrits de l’obra. Ans al contrari, ens força a empatitzar amb les seves angoixes per molt allunyades que estiguin de la nostra realitat.
He de tancar ja la ressenya. Em permetreu que ho faci amb una breu frase del llibre que pot semblar anodina i que us resultarà críptica, però que per a mi en copsa l’essència:
“No en vam saber més, quina merda.”
