Al nord-oest de Menorca i a poca distància del cap de Bajolí, s’aixeca, agosarada entre les roques, a uns seixanta-vuit metres sobre el nivell de la mar, l’anomenada Torre del Ram, mansió d’estiueig d’il·lustres pròcers, descendents de l’antiga Baronia de Lluriach.
En observar la vella torre que forma part de l’edifici, es veu clarament que la seva finalitat primitiva no devia ser embellir aquella antiga residència, sinó una altra de ben diferent. No fa encara gaires lustres hi havia una altra torre al costat esquerre, que feia conjunt amb la que encara es conserva. Ambdues estaven separades per un antic portal que dona accés a una cambra coberta amb una elevada volta de canó. Actualment, aquesta habitació serveix alhora de cuina i menjador als pagesos de la finca.
Des d’allà partien les dues escales de caragol, que confluïen a la part alta de les torres. També són de construcció recent la cotxera i les dependències que es veuen a l’ala dreta de l’edifici.
Admesa com a certa l’existència de les dues torres, i atesa la seva situació damunt uns penyals elevats, a una altura considerable que domina tota la costa de Ciutadella i bona part de l’interior de l’illa, no és aventurat suposar que no es construïren com a lloc d’esbarjo, sinó amb una finalitat defensiva.
La imaginació ens la representa com un d’aquells famosos castells, mansió i baluard del feudalisme —si és que hi hagué feudalisme a Menorca—, des de les torres dels quals el ric senyor de la contrada donava ordres al poble que s’aixecava als seus peus.
Estudiant el terreny
Que el paratge ocupat actualment per la Torre del Ram fou escenari de la vida de generacions pretèrites no ofereix cap dubte. En són vestigis certs d’un poblat prehistòric les grans masses de pedra amuntegades dins un tancat al costat del camí, que formen una mena de taules, amb una sèrie de les anomenades sitges, espècie de clots o pous de poca profunditat excavats a la roca, la finalitat dels quals desconeixem; així com altres ruïnes que es descobreixen al lloc veí de la Torreta.
Un talaiot s’aixecava a la part nord-oest de la torre actual, però fou destruït el segle passat quan es construí aquell nou cos de l’edifici.
Finalment, no gaire lluny de la platja de Cales Piques, en una depressió del terreny que els pagesos anomenen Ses Capelletes, es descobreixen alguns nínxols, a manera de capelles o fornícules, oberts a les roques de la part nord. Per la seva estructura i dimensions, serien sens dubte sepultures de persones principals enterrades en una antiga necròpolis establerta en aquell paratge recollit.
Rafel Oléo Quadrado i la Torre del Ram
L’il·lustre historiador ciutadellenc Rafel Oléo, en la seva Història de Menorca, quan parla de dels antigots, diu que a la Torre del Ram es troben vestigis d’haver-hi existit un poblat, fet que reforça cada vegada més allò que afirmaven els nostres avantpassats: que allà hi tenien el seu convent els frares mercedaris, l’església dels quals estava dedicada a santa Catalina.
Respectant l’autoritat del senyor Oléo, consideram que és inexacta la tradició que parla de l’existència en aquells paratges d’un convent de frares mercedaris. El convent d’aquests religiosos sembla fora de dubte que estaria situat dins el mateix nucli de població de Ciutadella, segons es desprèn del privilegi o donació que els feu el rei Alfons III d’Aragó arran de la conquesta de Menorca.
Aquest document, atorgat a Ciutadella el dia 1 de març de 1287, concedia als religiosos mercedaris de Nostra Senyora de Podio Valentinae unes cases i una mesquita a la vila de Ciutadella. Limitaven, per dues de les seves parts, amb el cementeri que havia estat dels sarraïns de Menorca; per una altra, amb la via pública, i per l’altra, amb unes cases encara no designades, que havien pertangut a l’alcalde major Alcahit Boadille. La concessió comportava l’obligació que hi residissin alguns religiosos.
Quatre anys més tard, el 19 de setembre de 1291, el papa Nicolau IV expedia una butlla dirigida als mercedaris de Barcelona, en la qual, entre altres béns, els confirmava la possessió de l’església de Santa Catalina a Ciutadella: «Ecclesiam Stae. Catharinae, quae est Ciutadella, quam in eadem Insula Domus vestra noscitur obtinere…».
Cal suposar que aquesta confirmació es referia a les donacions fetes pel monarca aragonès als mercedaris de València i que, per raons que desconeixem, passaren als de Barcelona.
Si no suposam que es tractava d’una concessió diferent, no podem admetre que aquell convent i aquella església estiguessin a la demarcació de la Torre del Ram, com afirma la tradició recollida pel senyor Oléo, i encara menys que es trobassin al lloc anomenat Curniola, com indica l’historiador Riudavets.
Tanmateix, no podem dir el mateix pel que fa al poblat existent a la Torre del Ram. N’hem sentit parlar diverses vegades als propietaris de la finca, com d’una tradició rebuda dels seus il·lustres avantpassats.
Gràcies a l’amabilitat de l’anterior baró de Lluriach, poguérem admirar i estudiar detingudament una carta hidrogràfica de l’any 1664 en la qual es dona notícia exacta de l’existència i la situació del poblat anomenat Santa Catalina.
Santa Catalina
La carta en qüestió és obra d’un navegant anomenat Francesco Maria Lenanto, que la redactà després de vint anys de navegació per la Mediterrània i d’haver consultat els millors autors del seu temps, segons explica al pròleg de la seva obra, titulada Specchio del Mare, és a dir, Mirall de la Mar.
L’obra va precedida d’una dedicatòria molt elogiosa al seu príncep i la publicació fou permesa i aprovada mitjançant un decret expedit a Gènova el 23 de juliol de 1664.
L’autor descriu minuciosament tots els ports de la Mediterrània i, en arribar a Menorca, diu textualment:
«Des de la punta de Tramuntana de Mallorca, anomenada cap de Formentor, fins a la punta de Menorca anomenada cap de Bajolí, el rumb és nord-est, llevant, amb un recorregut de set llegües aproximadament. Des d’aquest cap cap a ponent, és a dir, des del sud-oest de Menorca, el rumb és sud-est durant més de quatre llegües i mitja, i en aquest trajecte hi ha dos ports: un anomenat Santa Catalina i l’altre, Ciutadella. Aquest darrer ofereix millor estança, però l’entrada és molt estreta; per això, quan hàgiu d’anar-hi, observau una església blanca i dirigiu-hi el vostre camí, perquè l’entrada no es veu. En entrar, quedareu al costat dret. La cala és molt llarga.»
D’aquesta manera, segons aquest autor, des de Bajolí fins a Artrutx hi havia dos ports: el de Santa Catalina i el de Ciutadella.
Per eliminar qualsevol dubte sobre la situació d’aquests ports, presenta un mapa de Menorca —que reproduïm— en el qual assenyala, entre altres indrets, el port juntament amb el poblat de Santa Catalina, indicat per unes petites cases.
El port en qüestió es trobava al lloc anomenat actualment Cales Piques, que forma una ensenada dividida en dues platges: el Caló des Marts i la pròpiament anomenada Cales Piques. És un lloc que, a falta d’un port millor, sempre pot servir de refugi a embarcacions petites.
Quant al poblat, no creim que fos gaire important, ja que se’n conserven poques dades. Devia ser una mena de caseriu que ocupava, més o menys, l’indret on actualment hi ha l’anomenada Caseta del Guarda.
Aquesta hipòtesi es veu reforçada per una tradició molt arrelada, corroborada encara avui per alguns vestigis: el camí que conduïa a la Torre del Ram passava per aquell lloc. Com que actualment, per arribar-hi, s’ha de fer una gran volta, creim que aquesta desviació s’explica per la situació de l’antic poblat de Santa Catalina.
Sobre l’època de la seva construcció i desaparició, de moment no en podem dir res, perquè no disposam de dades.
Conclusió
El pas incessant del temps ha anat esborrant tots els vestigis que poguessin parlar-nos del poblat de Santa Catalina. Roques mudes i àrides com la mort, acariciades sovint per la brisa o assotades per l’huracà i impregnades de sals marines, ocupen aquells paratges que temps enrere trepitjà la petjada dominadora de l’home.
Només dalt, solitària i arrogant, dominant el conjunt, s’alça majestuosa, com a testimoni immòbil de generacions pretèrites, la vella Torre del Ram.
(1) Alguns historiadors suposen que la finalitat de les sitges era servir de dipòsits o magatzems.
Setmanari El Iris, 11 i 18 d’agost de 1951. Llicenciat José Bosch, prevere (†)
