Per les muntanyes russes d’una destemprança climàtica poques vegades coneguda, va pujant i baixant un estiu versàtil i buit de personalitat, que pràcticament no tingué principi i que sembla que ja agonitza, almenys si hem de jutjar per les seves maniàtiques ventades, que omplen de pols les cadires, els mobles i els vestíbuls de les nostres cases; per les seves insolubles mescles de núvols terrosos, negres o blau marí, que des del cel esclafen els nostres ànims; per les freqüents «ruixadetes», que estampen de pigues plujoses les nostres voravies i carrers, i pels rínxols de permanent amb què s’engalana una mar preautumnal en breus pròlegs de bravura temperada.
Si a tot això hi afegim la descoratjadora veritat que «en es mes d’agost, a les set —aquí són les vuit— ja és fosc», obtindrem com a resultat que, superat ja el cim de l’estiu, descendim ràpidament per l’altre vessant que condueix cap a la vall tardoral. Tanmateix, serveix de fre a aquesta davallada la calor xafogosa, filla d’un sol gairebé de pantomima que sura per damunt de tot aquest desgavell estacional i que ens tempta a consumir botelles de cervesa fresca, «Lacaos», gelats i «Frigos».
La terra ens ofereix ara els seus fruits madurs amb l’abundància d’una cornucòpia d’altar barroc. Les peres i les pomes es venen a preus ínfims, igual que les síndries, i els melonars són també reserves de frescor ensucrada. Aquests fruits i les vinyes, dels ceps de les quals pengen ja raïms madurs, venen a calmar la insatisfacció de les nostres taules… i la dels caçadors nocturns d’eriçons.
I, igual que la terra, la mar, milionària en riqueses pròdigues, també ens ofereix els seus fruits des de la seva caixa mòbil de cristall, encara que per aconseguir-los calgui l’ajuda d’una canya… i paciència, o bé alguna barca.
En veim un bon nombre a la caiguda del capvespre, vorejant la costa des d’es Cap Negre fins a Bajolí, armades amb curricans i ocupades en la pesca d’oblades, sírvies o espets. El primer és un peix molt apreciat per cuinar-lo amb suquet, i els altres, per preparar saboroses coques.
Una vegada batut, ventat i amuntegat a les eres en grans munts, el blat viu aquests capvespres el seu desglossament en barcelles i quarteres per obra i gràcia de ses mesurades, amb tot el seu seguici d’alegries, xerrades, càlculs aventurats del pagès jove i del vell, reunions a les eres, dolses i aigua fresca, crespells i aiguardent.
I així, en un lloc o altre de tramuntana, mitjania o migjorn, se sent la cantarella de veus pageses que criden:
—Sa primera.
—Ja són dues.
—I aquesta, tres…
I al final, com a cloenda que imposa una pausa i una copeta, el popular i conegut:
—Déu i talla!
Josep Al·lès Quintana, El Iris agost 1951
