A vegades em plau no fer res i tenir tot un temps per poder gaudir d’aquell sentiment de llibertat sense fi. Una mena de provocació enmig d’un món obsessionat per la velocitat i l’eficiència, és a dir que faig una obra de resistència. Necessit moments de silenci, sense tasques, ni pantalles, ni llibres, ni informacions en definitiva, avorrir-me un poc per contribuir al meu repòs físic i mental beneficiós per a la salut, car estimula la creativitat i afavoreix la introspecció. Com diu en Luc Legault, un antic alt executiu, autor de llibres i conferenciant francès: “L’art de no fer res no és un himne a la peresa sinó una súplica alegre a favor de la intel·ligència de la pausa, el poder de la inacció escollida, la màgia fèrtil de l’avorriment”.
Avui, el valor d’una persona sembla mesurar-se en funció de la densitat de la seva agenda, l’ocupació permanent és a l’ordre del dia mentre la inacció està molt mal vista: l’acció i la sobre informació han esdevingut un mode de vida, i inclús persones jubilades conegudes meves pateixen l’estrès que provoca. Encadenen activitats i quan els trob pel carrer no tenen ni temps d’aturar-se i només em dediquen una breu salutació.
Jo enyor el temps on a l’estiu preníem la fresca al carrer xerrant tranquil·lament de tot i res, però avui aquestes tertúlies han quasi desaparegut. Ara la gent ha d’anar per aquí i per allà, fer coses, i viatjar sense aturall. Consider que gosar no fer res, és fer valer el dret sagrat a una pausa. M’encanta seure a la terrassa d’un bar i veure la gent passar, construint històries sobre la seva possible vida o contemplar un paisatge deixant volar la imaginació.
En el món d’avui impera un estrès nefast per a la nostra salut, basta assabentar-se de la quantitat de gent que necessita ansiolítics i medicaments relaxants. És important ésser capaços d’aixecar el peu de l’accelerador i no sentir-se culpables si practicam en moments escollits “L’art de no fer res”, perquè significa retrobar-se amb un mateix.
I m’agradaria acabar amb aquella magnífica estampa il·lustrativa que figura al llibre “El rastre blau de les formigues” del gran poeta menorquí Ponç Pons que diu així:
“Seien al carrer a la fresca. En aquell temps començaven a passar cotxes.
L’àvia es queixava: – Oi, quin renou!
L’avi callava i fumava en pipa.
L’àvia insistia, cercant la seva aprovació.
- Ai, Xicu, no m’agrada gens!
L’avi es va compondre la boina.
- Però mos fan aire, Joana, mos fan aire…”
