Una distòpica ciutat ran del desastre i un llogaret entre muntanyes que ens fa pensar en antigues llegendes. Dos elements, aparentment distants, que es barregen en una novel·la tan sorprenent com brillant: Seràs la vall, d’Irene Rubio.
És la història de la Vall Seca i les dones que hi viuen. És la vida de les Malapeça, dures com les roques, la de la Mare Riereta que malda de trobar sentit a la desfeta i la de l’Àvia Més Anciana que manté fèrriament el que s’havia fet sempre. És també la història de l’Irma, que des de la ciutat contempla el col·lapse i es veu empesa a descobrir-ne els secrets.
Així, potser el primer que cal assenyalar és que a la novel·la ens parlen moltes veus, veus que ens porten avant i enrere en el temps i que són les que configuren la trama, tot teixint un tapís fascinant en què trobem l’asfíxia d’una comunitat moribunda, però també tots els ritus i tradicions que la bastiren: el ‘costum’ de la Vall Seca.
Tanmateix, deixem-ho clar no espereu un Xangri-La. L’autora no romantitza. L’univers que ens mostra per molt distòpic que sia, per molts aspectes fantàstics que contingui, és d’una absoluta versemblança, fins i tot podria dir que gairebé una antropològica versemblança. Ens creiem la Vall Seca, la podem viure. Tot quadra.
I, així mateix, a la plana albirem la ciutat. La veiem amb els ulls dels qui n’estan als marges, per això no cal endinsar-nos-hi, la suposem, la intuïm… Sense necessitat de detallar-nos-la, Rubio ens la fa conèixer. Un gran encert. Sentim que és el que ens espera.
De qualque manera, i això és només la meva personal lectura, la novel·la ens dibuixa -potser exagerat, tal volta deformat- el nostre món. Les urbs convertides en capoladores amb un entorn rural que s’idealitza sense conèixer-lo, però que serva quelcom que ens atrau i ens inquieta.
I llavors el llenguatge. Acurat i precís, tant en els grans trets de la història com en la descripció dels detalls. Des d’un barri abandonat a una cerimònia fúnebre, des d’uns camps eixorcs a una casa cantonera…
I la intriga. No sabem que succeirà, ni tan sols ho podem aventurar. Des de bon començament que ens ho preguntam. Així, Rubio planteja des de l’inici, des de les primeres paraules, l’arrel del dubte: “A la Vall Seca no s’hi ha d’anar”.
I llavors en volem saber els motius. I, a partir d’aquí, passa a passa, sense frisança se’ns va desvelant el misteri, però som els lectors els que ajuntem les peces. Les veus -sempre dones, els homes no van saber adaptar-se– ens parlen i aleshores, des de les seves vides, gosam guaitar el retrat complet. L’efecte és colpidor.
Perquè, si més no, no venç la desesperació, però tampoc l’esperança. El desenllaç, que òbviament no us explicaré, ens deixa en la incertesa. I això que podria semblar decebedor és la cloenda perfecta. A la vida no hi ha respostes tancades. Només cruïlles i decisions. Així, l’única guia és el consell de la Mare Riereta:
“Si mai has de triar entre costum i terra, no ho dubtis ni un sol moment. Tria la terra”.
Res més hi puc afegir. Només voldria recomanar-vos que goseu visitar la Vall Seca. No us penedireu del viatge.
