Itziar Lecea/Ciutadella – Menorca continua conservant un dels patrimonis marins més valuosos de la Mediterrània occidental. Les aigües transparents, les extenses praderies de posidònia, els fons rocosos, les coves submarines i la diversitat de peixos i invertebrats formen part d’un paisatge natural que ha contribuït decisivament a la identitat de l’illa. Tanmateix, darrere aquesta imatge privilegiada s’acumulen senyals d’alerta cada vegada més difícils d’ignorar.
Els ecosistemes marins menorquins encara mostren una capacitat notable de resistència i recuperació, però han de suportar simultàniament la pressió turística, l’increment de la navegació recreativa, la contaminació, l’explotació dels recursos pesquers i unes temperatures de l’aigua que no deixen d’augmentar. Ja no es tracta d’impactes puntuals o aïllats, sinó d’una suma de factors que actuen sobre els mateixos hàbitats i que poden superar la seva capacitat natural de regeneració.
La posidònia, molt més que una planta submarina
Entre els ecosistemes més importants de Menorca destaquen les praderies de Posidonia oceanica. Aquesta planta marina, exclusiva de la Mediterrània, produeix oxigen, captura carboni, estabilitza els sediments i protegeix la costa de l’erosió. També constitueix una zona de refugi, reproducció i alimentació per a nombroses espècies.
La conservació de la posidònia explica, en bona part, la transparència i la qualitat de moltes aigües menorquines. Però és un ecosistema de creixement extremadament lent. Una praderia destruïda per una àncora, una cadena o una alteració persistent de la qualitat de l’aigua pot necessitar dècades, i fins i tot segles, per recuperar-se.
L’augment de les embarcacions recreatives durant els mesos d’estiu ha multiplicat els fondejos a cales, badies i platges. Encara que s’han instal·lat boies ecològiques i s’han reforçat les campanyes informatives, continuen produint-se ancoratges sobre posidònia. El Servei de Vigilància de la Posidònia va realitzar més de 181.000 actuacions a les Balears durant la temporada de 2025 i va haver de reubicar més de 10.000 embarcacions que fondejaven sobre praderies o en zones de risc.
Cada àncora arrossegada pel fons pot arrabassar feixos de posidònia que han necessitat molts anys per formar-se. Quan centenars d’embarcacions coincideixen durant setmanes als mateixos punts, l’impacte deixa de ser anecdòtic i es converteix en una pressió estructural.
Cales saturades també des de la mar
La massificació de Menorca no es produeix únicament per terra. Algunes cales que tenen els accessos terrestres regulats o limitats poden arribar a concentrar un nombre molt elevat de llanxes, velers, iots, embarcacions de lloguer i vaixells d’excursions marítimes.
Aquesta intensificació del turisme nàutic provoca fondejos, renou submarí, abocaments accidentals, aigües residuals, residus flotants i una ocupació continuada de zones que abans disposaven de períodes de tranquil·litat. També augmenta el risc de col·lisions amb fauna marina i altera el comportament de peixos i altres organismes.
L’Informe Mar Balear 2026 adverteix que les platges de Menorca afronten una elevada pressió d’usuaris i d’embarcacions. De fet, Menorca és l’única illa de les Balears que disposa de dades sistemàtiques sobre la pressió humana i nàutica a les platges, una informació que hauria de servir no només per descriure el problema, sinó per establir límits de capacitat i mesures de gestió.
La mar no pot ser considerada un aparcament sense límits. De la mateixa manera que es regulen els accessos terrestres a determinades cales, també s’haurien de definir capacitats màximes de fondeig, zones d’exclusió, corredors de navegació i períodes de descans ecològic.
Una Mediterrània cada vegada més calenta
A la pressió humana s’hi afegeix un factor encara més difícil de controlar: l’escalfament de la Mediterrània. L’any 2025, la temperatura mitjana superficial de la mar Mediterrània va ser la segona més alta registrada, només per darrere de 2024. Va arribar als 21,35 graus de mitjana anual, 1,03 graus per damunt dels valors habituals.
Durant els darrers tres anys, tota la Mediterrània ha patit almenys algun episodi d’onada de calor marina qualificada com a forta. El 2025, més de la meitat de la conca va experimentar condicions severes o extremes.
El juny de 2025, la Mediterrània occidental va arribar a una temperatura superficial mitjana de 27 graus, el valor més alt registrat mai durant aquell mes i 3,7 graus per damunt de la mitjana. En alguns sectors se superaren els 28 graus.
Aquestes temperatures no són una simple anomalia estadística. Les onades de calor marina redueixen l’oxigen disponible, afavoreixen malalties i poden provocar mortalitats massives de gorgònies, esponges, coralls i altres organismes fixats al fons, incapaços de desplaçar-se cap a aigües més fredes.
La posidònia també pateix estrès tèrmic. Si les temperatures elevades coincideixen amb fondejos, contaminació, terbolesa o excés de nutrients, la capacitat de creixement i regeneració de les praderies disminueix. L’escalfament afavoreix, a més, l’arribada i l’expansió d’espècies termòfiles i invasores que competeixen amb les autòctones i transformen les comunitats marines.
La protecció funciona quan és efectiva
Dins aquest escenari preocupant, les reserves marines ofereixen una prova clara que la recuperació encara és possible. A la Reserva Marina de l’Illa de l’Aire, les poblacions de peixos es van duplicar durant els primers cinc anys de protecció. També augmentaren la mida mitjana dels exemplars i la presència d’espècies especialment vulnerables a la pesca.
Aquest resultat demostra que, quan es redueix la pressió extractiva, es controla l’activitat humana i es garanteix una vigilància real, els ecosistemes poden respondre positivament en períodes relativament curts. Les reserves també generen un efecte de desbordament que beneficia les zones pròximes i pot afavorir la pesca artesanal.
Però no basta declarar espais protegits sobre un mapa. La protecció ha d’anar acompanyada de vigilància, seguiment científic, recursos suficients i sancions efectives. També cal connectar les reserves, ampliar les àrees de màxima protecció i preservar zones de reproducció i cria.
Responsabilitat compartida abans que sigui massa tard
La defensa del mar de Menorca no correspon únicament a les administracions. També implica les empreses de turisme nàutic, els clubs marítims, els patrons d’embarcacions, els pescadors recreatius, els visitants i la població resident.
Fondejar sobre arena i no sobre posidònia, respectar les velocitats, evitar abocaments, reduir el renou, no extreure organismes, mantenir distància amb la fauna i acceptar limitacions de capacitat són comportaments imprescindibles. Però la responsabilitat individual no pot substituir una política pública valenta. Quan la pressió supera determinats límits, informar ja no és suficient: s’ha de regular, controlar i, quan sigui necessari, restringir.
Menorca encara conserva un mar resilient, però aquesta resiliència no és infinita. No podem continuar exigint als ecosistemes que absorbeixin cada any més embarcacions, més visitants, més contaminació i més calor.
La salut de la mar sosté la pesca, el paisatge, el turisme i una part essencial de l’economia i de la qualitat de vida de l’illa. Protegir-la no significa renunciar a l’activitat econòmica, sinó garantir que pugui continuar existint en el futur.
Potser encara hi som a temps. Però només ho sabrem si actuam ara, abans que les aigües transparents i els fons plens de vida que avui consideram eterns es converteixin en el record d’una riquesa que no vam saber conservar.
