Açò era un sabateret molt bo (que no és igual que un bon sabateret) qui tot el dia era visitat pes vesins, i colque altra qui no ho era, per abusar de sa seva bondat-
– Mestre, que em voldrieu clavar un clauet a n’aquesta sabata?
I aquell sabateret, pacient i bondadós, clavava aquell clauet sense dar importància a n’aquella feina.
– Moltes de gràcies, Mestre.
– Mestre, que en farieu es favor de donar un parell de punts a n’aquesta sabateta de s’al·lot, que ha d’anar a escola i no en té altres?
– Vénga, donau…
– Gràcies, moltes de gràcies.
I així passaven dies i més dies fent feina pels altres.
Com és de pensar i creure, amb aquestes gràcies dins s’olla, es brou era molt més claret que es brou de malalt, i qui primer s’en resentí fou aquell cusset tan eixerit i bullanguer que mai es movia de suvora sa banqueta, ben propet de son amo i que quan rebien alguna quantitat de gràcies, es mestre, amb un moviment de cap, com si les tiras en es ca; i aquest seguia es moviment, pigava bot, boca oberta i no les deixava caure en terra.
Sort de s’aigua des cossiol per a poder pair aquests “panxonots”.
I hem de creure que a n’aquell cusset no li va bastar s’aigua per pair un panxonot d’unes mil gràcies, d’aquelles que amb tanta prodigilitat daven as sabateret i un dia son amo el va trobar mort.
Açò va fer obrir els ulls a aquell sabater quan comprovà que de gràcies no en podien viure i quan l’hi anàven amb adobs i pretenien pagar-li com abans, solia dir:
– Es ca s’en va morir de gràcies.
I com se pot pensar, aquell sabateret va deixar de ser un sabater bo, per a convertir-se en un bon sabater, ja que cobrava sa feina.
