És ben cert el refrany que diu que «a l’estiu tota cuca viu», perquè es fa evident, en contínua progressió —almenys durant la curta estació de la calor—, l’engrossiment de la llista d’animals domèstics, les carícies o molèsties dels quals hem de suportar, juntament amb el ca, el moix, el canari o la cadernera.
Ens referim particularment als estols de mosques, que de vegades brunzinen com eixams i embruten les menges amb la seva gola i la seva por; als guerrillers moscarts, que xiuxiuegen de nit al costat de les nostres orelles quan no ens martiritzen amb les seves picades; i a tots aquells insectes, com l’arna, que s’entesten a compartir la nostra llar amb les seves malifetes, malgrat les escomeses que els propinam amb DDT, bolles de naftalina o, simplement, amb pales matamosques.
Per sort, a la nostra ciutat —i això demostra la netedat de les mestresses de casa— és un animal antediluvià i desconegut la xinxa xucladora, tan repugnant i fastigosa com indesitjable.
En canvi, rebem la visita breu d’algun ratolí espantadís des dels seus caus, amagats als soterranis i carboneres, a més de les paneres, grosses i petites, que pul·lulen de nit pels llocs humits i vells.
Quan sortim de casa al carrer, moltes vegades ens trobam, en fer-se fosc, amb les pinyes aerotransportades de formigues alades, llepant el vidre melós i insípid d’alguna potent bombeta del carrer. Topam igualment, i per la mateixa atracció de l’imant lluminós d’algun cafè o barberia, amb el vol pesant i rasant del rinoceront alat que és l’escarabat candeler, capaç de posar-se fora de combat en la primera ensopegada.
També assistim, per invitació casual del passeig nocturn, a la cacera d’insectes que duu a terme algun dragó, mestre d’alpinisme de frontispicis, ajupit al costat del fanal d’un cap de cantó o, com a habitant habitual de la lluna plena artificial que és l’esfera del rellotge de la Sala, perfecte aquelarre de dragons (salamandres).
I si de la ciutat ens traslladam al camp i a la platja, aleshores arriba al màxim l’enumeració de fauna que ens ocupa aquesta setmana.
De la tanca a la cala, trobam la feinera formiga, que transporta al seu món subterrani des del gra de les eres fins a les llavors dels erms, com a previsió per a l’hivern. També hi ha, entre les solanes de les parets, la poruga sargantana, tros viu de jade, i pels camps de rostoll salten sense aturar llagosts i alguna que altra pregadéu (mantis religiosa).
El bosc ploraner resulta ara un fàcil viver de xucladores paparres; i a qualsevol cova o pont de barrera on un s’endinsi, pot sortir convençut que no hi entra tot sol, sinó amb tot un congrés d’amigues puces.
Josep Al·lès Quintana, El Iris agost 1951
