Bep Al·lès/Ciutadella – Durant dècades, prendre el sol amb els pits descoberts va formar part amb tota naturalitat del paisatge de moltes platges mediterrànies. A Menorca, especialment durant els anys vuitanta i noranta, el topless era una pràctica habitual tant a les grans zones de bany com a les cales més petites. No cridava especialment l’atenció ni es percebia necessàriament com una declaració ideològica. Per a moltes dones era, simplement, una manera còmoda i normalitzada de viure la platja.

Avui, en canvi, aquesta imatge sembla menys freqüent. A les platges de Ciutadella i de la resta de l’illa continuen veient-se dones que practiquen topless, però la sensació general és que ha deixat de ser una conducta majoritària o tan estesa com ho havia estat. El canvi resulta especialment visible entre les generacions més joves, aparentment més condicionades per la imatge, l’exposició pública i la possibilitat de ser fotografiades sense consentiment.

No ha canviat només la moda de bany. També ha canviat la manera com miram, fotografiam i compartim els cossos dels altres.

Abans de l’arribada dels telèfons mòbils amb càmera, una dona que decidia descobrir-se a la platja podia tenir una certa percepció de control sobre aquella situació. Sabia, aproximadament, qui hi havia al seu voltant i durant quant de temps estaria exposada. En abandonar l’arena, aquella escena desapareixia amb ella. Ara, qualsevol persona pot captar una imatge en qüestió de segons i fer-la circular a través de les xarxes socials, els serveis de missatgeria o altres canals digitals.

Aquesta possibilitat transforma profundament la sensació d’intimitat, fins i tot en un espai públic. Una platja continua sent un indret compartit, però no totes les persones que hi són accepten que la seva imatge sigui enregistrada ni, encara manco, difosa. La presència constant de mòbils fa que alguns comportaments que abans es vivien amb naturalitat ara es percebin amb més prudència.

A Menorca, aquest canvi coincideix també amb una transformació de les platges. Moltes cales de Ciutadella reben durant l’estiu una elevada afluència de residents i visitants. A l’arena conviuen famílies, grups de joves, embarcacions, excursionistes i banyistes que documenten contínuament la seva jornada. La fotografia ha passat de ser un record ocasional a convertir-se en una part central de l’experiència turística.

Es fotografia la cala, l’aigua transparent, la posta de sol, el dinar o el grup d’amics. Però dins l’enquadrament també poden aparèixer persones alienes, sovint sense saber-ho. Aquest fet pot explicar, almenys en part, que algunes dones optin per mantenir la part superior del biquini encara que personalment no tenguin cap inconvenient amb el topless.

La paradoxa és evident. Mai no havíem estat tan exposats a imatges de cossos nus o seminús a través de la publicitat, les xarxes socials, les plataformes audiovisuals i els continguts digitals. Tanmateix, aquesta abundància d’imatges no sempre s’ha traduït en una relació més lliure amb el cos propi.

Les xarxes han multiplicat els models estètics, els filtres, les comparacions i les opinions sobre l’aparença física. Especialment entre les persones més joves, la pressió per mostrar un cos considerat perfecte pot generar inseguretat. La platja, que tradicionalment havia estat un espai de desconnexió, tampoc no queda al marge d’aquesta mirada permanent.

El descens del topless no s’hauria d’interpretar obligatòriament com un retrocés moral ni com el retorn generalitzat d’una societat més conservadora. Les causes poden ser diverses i conviure entre elles: canvis de moda, preferències personals, preocupació per la privacitat, por de les fotografies, pressió estètica o una manera diferent d’entendre l’exposició corporal.

També cal evitar convertir la decisió de cada dona en una nova obligació. Practicar topless no hauria de ser presentat com una prova de modernitat o llibertat, de la mateixa manera que cobrir-se no hauria de considerar-se una mostra de repressió. La llibertat real consisteix precisament a poder triar sense judicis, comentaris, mirades invasives ni fotografies no autoritzades.

A les platges de Ciutadella i Menorca, el topless no ha desaparegut. Continua formant part de la pluralitat amb què residents i visitants viuen la mar. Però el context que l’envolta és diferent. El cos ja no queda només exposat davant les persones presents a l’arena: pot acabar, sense permís, davant una audiència impossible de controlar.

Més que preguntar-nos únicament què ha passat amb el topless, potser hauríem de demanar-nos què ha passat amb la nostra manera de mirar, fotografiar i respectar la intimitat dels altres. Perquè una platja lliure no és només aquella on cadascú pot vestir-se —o descobrir-se— com vulgui. És també aquella on ningú no ha de tenir por que la seva imatge deixi l’arena sense el seu consentiment.

Del topless al tanga: una nova manera de viure el cos

La menor presència del topless a les platges de Ciutadella i Menorca no significa que els vestits de bany s’hagin tornat necessàriament més conservadors. De fet, mentre cada vegada sembla menys habitual veure dones amb els pits descoberts, s’ha normalitzat l’ús de tangues, bikinis brasilers i peces amb una cobertura mínima a la part posterior.

Avui és més freqüent trobar dones en tanga que practicant topless, especialment entre les generacions més joves. Aquest canvi mostra que la relació amb el cos no avança en una única direcció. No es tracta tant de tapar-se més o menys, sinó de decidir quines parts del cos es mostren i de quina manera. Allò que fa unes dècades podia ser vist com atrevit s’ha convertit en una opció habitual, impulsada també per les tendències de moda, la publicitat i les xarxes socials.

El tanga ha passat de ser una peça minoritària a ocupar un espai destacat en les col·leccions de bany. El bronzejat, l’estètica i la reproducció de determinats models corporals difosos a través d’Instagram o TikTok contribueixen a aquesta expansió. Al mateix temps, mantenir coberts els pits pot oferir una major sensació de protecció davant mirades, fotografies o enregistraments no consentits.

Així, les platges menorquines reflecteixen una paradoxa contemporània: es mostra més cos, però no necessàriament amb una major sensació de llibertat. El topless, associat durant anys a l’alliberament corporal, perd presència davant una moda que deixa les natges gairebé descobertes, però conserva la part superior del biquini. Més que desaparèixer l’exposició corporal, el que ha canviat és la seva forma.

Què ha passat amb el nudisme a les platges de Menorca?

El nudisme continua present a Menorca, però ha perdut part de la visibilitat i la naturalitat que havia assolit durant les darreres dècades del segle XX. A moltes cales apartades de Ciutadella i de la resta de l’illa era habitual trobar persones que prenien el sol o es banyaven completament nues, sense que aquesta pràctica generàs una atenció especial. Avui encara existeix, però sembla més concentrada en determinats indrets i entre banyistes que cerquen espais tranquils i poc freqüentats.

La transformació de les platges menorquines ajuda a explicar aquest canvi. Cales que abans eren solitàries reben ara una afluència elevada durant els mesos d’estiu. L’arribada constant d’excursionistes, embarcacions, famílies i grups organitzats ha reduït la sensació d’intimitat que afavoria el nudisme. A aquesta massificació s’hi afegeix la presència permanent de telèfons mòbils, càmeres i xarxes socials.

El temor de ser fotografiat o enregistrat sense consentiment condiciona moltes persones. Abans, la nuesa quedava limitada al temps i a l’espai de la platja. Ara una imatge pot circular durant anys i arribar a persones desconegudes. Aquesta pèrdua de control sobre la pròpia imatge ha convertit alguns espais públics en entorns menys segurs per despullar-se.

També han canviat els hàbits generacionals. Les persones més joves han crescut envoltades d’imatges de cossos, però també sota una forta pressió estètica. La nuesa real, diversa i sense filtres conviu amb models corporals idealitzats que poden provocar inseguretat.

El nudisme, per tant, no ha desaparegut de Menorca. Continua formant part de la manera de viure la mar d’una part de residents i visitants. Tanmateix, ha passat de ser una pràctica visible i relativament normalitzada a una opció més discreta, condicionada per la massificació, les càmeres i una nova relació social amb el cos i la intimitat.