Nit tancada, tranquil·la. Foscor, ara densa, adesiara claror, com si unes mans invisibles moguessin per l’espai unes cortines negres i sigil·loses.
Un món d’estels espurneja, clapejant la immensitat del cel… Estrelles aparellades; reguerons d’estrelles que s’agiten per vies siderals, embolcallades en aquella llum difusa de bulevard, en aquella gasa fosforescent d’estel marítim; estrelles solitàries; estrelles dolentes, aventureres, les del signe advers, les que aguaiten i es llancen damunt quimeres llunyanes amb un vol desbocat d’ànima, deixant al seu darrere una línia encesa, una cua de foc…; estrelletes humils, estrelletes bones.
Un home avança per un viarany que més s’endevina que no es veu. És en Toni, el mosso del lloc pels camps del qual serpenteja aquest caminoi que condueix a un altre predi veí, casa de la seva estimada. Camina lleuger i alegre pel sender, moll o pedregós, que voreja els llentiscles, que punxen els esbarzers, que interrompen les parets seques, que baixa i puja pendents, es precipita al fons d’un canal i es refugia en la intensa foscor d’unes alzines de capçada espessa.
En Toni estima la seva promesa; i, com l’amor s’assembla a l’oli perquè es filtra i s’escampa, el jove estima la vida i, naturalment, estima la nit.
La nit fa olor de messes madures, i l’aire, que ha joguinejat entre garbes de fenc i ha lliscat damunt la palla amuntegada a les eres, un aire tebi i suau, besa el caminant.
Aquí se sent el trepig precipitat i l’espantada d’un conill; després, el moviment d’un rèptil entre els esbarzers. Incansables, els grills s’esgargamellen rimant amb les estrelles, i aquestes els corresponen amb picades d’ullet entremaliades.
Borda un ca i provoca lladrucs a una llegua al voltant: lladrucs alegres —dringar de campanetes—; lladrucs greus de podenc; udols de mastí; uns de diferents, pròxims; d’altres que arriben de lluny; alguns gairebé imperceptibles.
Les passes s’aturen i, en un silenci breu, es pot sentir fins i tot l’aterratge d’una eruga.
Enmig de les tenebres ressona el so d’un caragol de mar. A la crida de la poltra respon el renill de l’egua. I torna a funcionar la ràdio dels cans de la contrada, aquella vella ràdio d’ona lliure, sense complexitats emissores, sense cap altre aparell receptor que dues orelles atentes.
En Toni travessa la quintana d’un bou i deixa a un costat el pou de torn: aquella bovera i aquell pou que mai no falten als predis menorquins. Entre els canyissars d’un aiguamoll rauca una granota. Arriben, juntament amb un ca amable, dringadissa de cadena, salts i afalacs.
A prop, esborrada per la foscor, hi ha la casa pagesa. Naturalment, la casa pagesa té, orientat cap al sud, un porxo, i dins fumen i conversen el pagès, els seus fills i els jornalers. Els més joves s’amollen coces i deixen anar riallades. Els més assenyats comenten: loquaços i expressius si parlen d’esperances; parsimoniosos i badalladors si els envaeix un temor. Els ofega la gola el fum de les seves pipes: d’unes pipes velles, de canó estret i llarg, l’ús de les quals exigeix, si no es vol perdre el caràcter, interjeccions aspres, salivades, esgarrapades de gola, pedra foguera i esca.
—Alabat sia Déu.
—Bona nit…
S’intercanvien frases acostumades i en Toni travessa el llindar de la cuina.
En Toni és un jovenot cepat i vivaç; les mànigues arromangades són blanques com les espardenyes i les dents; hi ha blau en el vestit, en les pupil·les i en la camisa, i a les galtes enceses hi té tons de rosella.
A la cuina l’espera na Cisca, l’estimada, que exhibeix la gràcia de la joventut espontània i la frescor de la flor feta de sol i rosada. Té escletxes, té clotets per on s’entreveu i s’escapa un riure contagiós; en la pell torrada hi té tocs sedosos i vellut als seus ulls grossos, torbadors; negres com la nit i lluents com les estrelles.
—Idò? —es diuen com a salutació.
I aquest «idò» no significa res i ho significa tot —una beneitura o un madrigal— segons els llavis que el pronuncien i segons les orelles que el reben.
La cuina és una cuina pagesa, amb les parets emblanquinades, bigues i canyís al sostre i una llar de campana acollidora, ennegrida pel sutge. A un costat, dins els buits d’un porxo, hi ha ventrudes gerres d’alfàbia, i al costat oposat dos bancs i una taula llarga de comunitat.
Hi ha prestatges amb puntes penjants de paper verd, que contenen cassoles, olles i vaixella decorativa; i cadenes voladores de paper carmesí. D’un clau pengen un rosari i un llum d’oli. D’un altre, un cartró on es barregen futbolistes, ballarines i toreros que arribaren dins els embolcalls de les xocolates, i la policromia desplaçada dels quals pateix la insolència i la injúria diària de les mosques, d’un eixam de mosques que ara dorm en un petit braçat de romaní, vora les bigues.
A l’ampit d’una finestra hi ha clavellines, i en un racó una torreta d’alfàbrega.
La madona —alta i endreçada—, quan acaba el tragí de l’aigüera i deixa cada atuell al seu lloc, apaga el llum, espavila la metxa del llum d’oli i, fent calceta, munta guàrdia.
Darrere la porta, damunt dos tamborets de corda, els nuvis murmuren els seus afectes en una conversa constant i dolçament discreta. Les seves paraules són pausades, lentes; surten com encenalls de l’ànima, impregnades de sentiment.
Dels ulls de na Cisca emana un efluvi subtil que embruixa qui els mira, omple l’estança i transcendeix cap a fora: l’encís d’aquells ulls embruixadors s’acompanya amb el parpelleig remot de les estrelles, i sota el seu conjur es viuen instants feliços dins la cadència misteriosa de la nit, que els grills subratllen amb la seva cançó eterna… Gri, gri, gri.
Algú pinça una guitarra. Després se sent també un caramell.
Passa indiferent un gat vell. Però una gateta jove, rossa, s’asseu davant els nuvis, els contempla embadalida, es renta la cara presumida i miola, melosa, somiadora, intuïtiva.
Juan Simó Olivar
Del «Almanaque Menorquín Ilustrado», 1931.
