Salla Mutikainen ens va fer notar que tant na Tónia com un servidor pronunciam pitsína en tost de pisínə com fan els catalans occidentals com ara el seu marit Miquel Coll o pisína, la manera com es pronuncia al País Valencià. Ens ho fa dir a Puigcerdà i la punyetera té raó. Des de llavors hem fet aquesta prova i, fins ara, tots els menorquins o menorquines que ens hem trobat posen el pit davant a l’hora de pronunciar aquesta paraula que prové del llatí amb el mateix significat d’estany artificial per a criar-hi peixos o per nedar-hi.
Em fascina la visió exterior que em sembla imprescindible per tal de conèixer la realitat interior i per tal de tenir una apreciació equànime i real. I que és un error tancar-te dins la teva pròpia interpretació i la teva cultura sense establir connexions amb la diferència i amb un punt de vista divergent: com deien els Pink Floyd: em trobaràs al cantó fosc de la Lluna. He de reconèixer que em fascinen les piscines i les enyor quan som a Barcelona: tal vegada els catalans no m’entenen i no em poden donar indicacions quan en cerc una i dic pitsína. Fa poc va morir en David Hockney que era el mestre de les piscines, l’artista que millor les ha pintat sense que en fugís durant l’intent la sensualitat, les interconnexions, el contacte visual i epidèrmic amb l’aigua. Un dels frescos que més bells i misteriosos em semblen és el Nedador de la Tomba de Paestum; en italià: tomba del Tuffatore.
Havia d’haver dit millor que, com a bon menorquí, em fascinen les piscines ja que la nostra illa és un dels territoris on n’hi ha més per habitant: 11.110 piscines o sigui una per a cada 9 habitants; aquestes només són les registrades, o sigui que tenint en compte el caràcter corsari dels menorquins n’hi deu haver una quantitat major que no estan registrades i que deuen estar situades en horts, hortals, solars o diverses i vàries edificacions.
Els menorquins som de la piscina. I no ho feu pagar només als hotels, als apartaments turístics ja que quan un menorquí pot, ja sigui d’obra, de fusta o desmuntable es proveeix d’una piscina o un safareig que n’és la versió rural. Jo tenc una piscina. Una piscina comunitària, açò sí. M’encanta un acudit que diu: “Cerc home guapo amb piscina. Enviar foto de la piscina”. Aquest acudit poca-solta funcionaria igual si substituïm home per dona. Com que hi ha tantes piscines, els habitants de la costa competim entre noltros i comparam piscines; per exemple, a la piscina de Rafa Nadal, com va molt ben dir Zoo, hi falta un tobogan.
Quan jo era al·lot, o com diu Louise Bourgeois, durant la meva època de creixement, no hi havia a penes piscines i ens colàvem a les immenses dels hotels -quina xalada-; el personal de l’establiment ens expulsava i hi tornàvem al cap d’una estona; llavors no hi havia piscines a les cases o xalets però érem els reis de Menorca i fèiem el que ens rotava. Ara hi ha piscines i cadascú a ca seva. El canvi provocat per la piscina s’assembla al que va provocar la televisió.
Durant la meva infantesa no hi havia televisors i érem al·lots salvatges recorrent l’insular món, des de les penyes d’Egipte fins a Son Bou; des de Gibraltar fins al barranc d’Algendar; des de Santa Àgueda fins a Pregonda i més enllà. El que molesta de les piscines, el clor, ha estat substituït per l’única pedra que es menja, la sal i, ja ho va dir la baronessa, tot es cura amb aquest mineral.
Crec que més que ser amants de les “pitsines”, el que ens agrada es nedar amb calma i a ses platges no ho podem fer