Itziar Lecea/Ciutadella – Joan Pons i Pau Faner són els dos únics escriptors menorquins distingits enguany pels ajuts a la creació de l’Institut de les Lletres Catalanes. Els seus projectes són molt diferents, però comparteixen una mateixa idea: el reconeixement d’un jurat i el suport econòmic els donen un nou impuls per continuar escrivint.
El valor d’un projecte abans que sigui llibre
Hi ha premis que reconeixen una obra acabada i n’hi ha que miren cap al futur. Els ajuts a la creació de l’Institut de les Lletres Catalanes pertanyen a aquesta segona categoria: no es premia un llibre publicat, sinó un projecte que encara està en procés i en el qual un autor està disposat a invertir mesos de feina. Enguany, entre els més de 300 projectes presentats, només dos escriptors menorquins han obtingut aquest reconeixement: Joan Pons i Pau Faner.
Per a tots dos, més enllà dels 12.000 euros de dotació, el valor del premi rau també en el fet que un jurat independent hagi considerat que les obres que tenen entre mans mereixen temps i dedicació.
Joan Pons ja acumula experiència en aquesta mena de reconeixements. El premi de l’Institut de les Lletres Catalanes és el cinquè que rep per un projecte de creació. Per presentar-s’hi cal explicar l’obra que es vol escriure, aportar el currículum i, sobretot, una mostra de text que permeti al jurat comprovar la solidesa de la proposta. Per a Pons, aquesta mostra és decisiva: «És molt important que la mostra de text ja sigui sòlida, que ells vegin que és un projecte que, encara que no estigui acabat, té una projecció important».
El reconeixement té, així, una doble dimensió. D’una banda, hi ha la tranquil·litat econòmica que permet concentrar-se en l’escriptura. De l’altra, hi ha el filtre literari d’un jurat especialitzat. «Ara tenc una tranquil·litat per poder-me dedicar a acabar aquest projecte», explica Pons. Però encara considera més important el fet que algú extern li confirmi que allò que ha decidit escriure val la pena.
«Els novel·listes a vegades dediquem dos anys a una obra i hem de menester que qualcú mos digui: “Sí, val la pena que dediquis dos anys de la teua vida a aquest projecte”», afirma. Per a ell, aquest aval té un valor especial perquè no prové d’un amic o d’una persona pròxima, sinó d’un jurat «neutre» i expert.
Dos projectes, dues mirades sobre Menorca i la vida
Els projectes que han merescut el reconeixement són, però, molt diferents.
Joan Pons treballa en “El dibuix dels errants”, una novel·la que neix d’un fet aparentment insòlit: l’aparició d’un dibuix en una pica del pati de casa seva, a Barcelona, on habitualment dona aigua i menjar als ocells. Aquella troballa es converteix en el punt de partida d’una investigació literària per descobrir qui ha fet el dibuix.
La història incorpora un component de misteri, però també una dimensió personal. Pons explica que l’obra té «un punt autobiogràfic» i que parteix d’una reflexió sobre la necessitat que té un escriptor de deixar una obra per a les persones que estima. El resultat, diu, és la novel·la que considera millor de les que ha escrit fins ara, tot i no tenir-la acabada.
Pau Faner, en canvi, torna literàriament a la Ciutadella de la seva infància. La seva proposta és una novel·la situada entre els anys 1955 i 1960, en una ciutat encara marcada per la postguerra i molt allunyada de la realitat turística actual. La història està explicada des de la mirada d’un infant, amb la fantasia i la manera particular de percebre el món que caracteritzen els al·lots.
El títol, “Sa pàtria perduda”, remet precisament a aquesta infància que queda enrere però que acaba determinant la persona adulta. Faner recupera així un univers que ja havia explorat en altres obres, com “El cant de l’alosa”, però ara construint una novel·la centrada en un infant i en la Ciutadella dels anys cinquanta. «Tothom té mitificada la infància», explica. I afegeix que «la infància és la pàtria de l’home» i que aquella etapa acaba determinant la persona que serem després.
L’experiència també pesa
En el cas de Faner, el premi arriba als 77 anys i després d’una llarga trajectòria literària. Lluny de considerar l’edat un obstacle, l’escriptor ho viu com una confirmació que encara conserva intacta la capacitat de crear. «Tenir la capacitat d’escriure com sempre i, fins i tot, de rebre premis, als 77 anys, després de que vaig començar als 22 a rebre’n, és important», afirma.
L’experiència, açò sí, ha modificat la seva manera de treballar. Faner assegura que continua escrivint ràpid, però ara revisa molt més. Fa diverses versions dels textos fins que considera que han assolit el nivell que exigeix a la seva obra. «Sé que novel·les ja n’he publicades i la que vagi publicant a partir d’ara ha de tenir la mateixa categoria que tenien les altres o més», assenyala.
La novel·la encara és en procés i l’autor disposa de nou mesos per revisar-la i acabar-la. Ja n’ha enviat fragments a algunes editorials i manté converses amb elles, però el projecte continua obert a canvis.
Hi ha, finalment, un element que uneix especialment els dos escriptors: la capacitat d’un reconeixement literari per renovar les ganes de continuar treballant.
Pons ho explica des de la perspectiva d’un autor que sap que escriure és una feina solitària i que no hi ha cap garantia que una obra arribi a veure la llum. «No tens cap garantia que lo que escrius tirarà endavant o quedarà dins un calaix», afirma. Per açò considera tan important que un jurat li digui que el projecte té recorregut.
Faner ho viu d’una manera semblant, però des d’una trajectòria molt més llarga. Als 77 anys continua escrivint cada dia, i ja té un altre llibre acabat. Per a ell, les circumstàncies poden canviar, però la feina de l’artista continua depenent sobretot de la voluntat de crear. “Les circumstàncies no les podem dominar, però aquesta feina sí” resumeix.
El que els uneix és, sobretot, la mateixa determinació: continuar escrivint. I que, enmig de més de 300 propostes, un jurat els hagi dit que val la pena continuar.
