(Idil·li)
Té sa cabellera rossa
com les garberes del blat,
sa color és vermellosa
com rosella que ha esclatat.
Si no té, és ver, sos ulls negres,
com les mores d’abatzer
hi té somnis tan alegres
com un cel blau, ben seré.
Quan els llavis se desclouen
de rialles n’hi té un món,
de rialles que es remouen
com murmuris d’una font.
El vestit li escau amb aire,
i no sap si s’ha vestit!
no és precís mirar-s’hi gaire
qui té un cos tan aixerit.
A trenc d’auba s’ha aixecada,
a l’hora dels segadors,
per fer grossa espigolada
en el camp dels seus amors.
Ja el rostoll cruix a la tanca
com cristall que es va rompent,
l’oretjol no mou cap branca
de llevant fins a ponent.
El missatge, qui ho diria?
quant sega no veu el blat,
si el veiés, no deixaria
arreu, tant de bri escampat.
Veu mes bé la llum serena
i el somriure deleitós
de qui té la falda plena
de manades de blat ros.
I el pagès de galtes cuites,
i d’un cor mes ferm que un brau
avesat sols a les lluites,
sent que es torna al cor suau.
I parlant sol, mil vegades,
i mirant-la bé, ha jurat,
perquè pugui fer manades,
deixar-li espigues de blat.
De flor en flor, a la tanca
van volant els papallons,
i s’enllacen branca amb branca
les cogulles i els lletsons.
Van lligant bé la gavella
per fer garba, els segadors;
com s’ho han dit baix, a l’orella,
que s’ajunten bé els dos cors!
Espigola ella i somia
quant serà ja molt el blat;
de farina bé n’hauria
si fos gros i molt granat!
Fa les garbes ell, i espera
que de nou prest sembrarà…
Déu hi posi bladeguera
i… ella hi torni a espigolà!
A trenc d’auba s’ha aixecada,
a l’hora dels segadors,
per fer ben bona manada
no de blat, sinó d’amors!
