Vaig trobar un tresor inesperat i molt útil per a la meva futura trajectòria com a escriptor en una sèrie de llibres i de quaderns escrits per gent lletrada però sense ínfules que s’esforçaven amb molt d’encert, dignitat i eficàcia en mostrar mons desapareguts o fixant-se en episodis del passat que eren anotats amb diligència i paciència de notari. Més que obres que en l’actualitat ens semblen pomposes a pesar de la seva legítima ambició com ara Historia de la Isla de Menorca del capità de navili Pedro Riudavets i Tudurí que vaig llegir amb passió encara em van agradar més aquests altres esmentats. Ciudadela marítima d’Antoni Picó, publicat per Editorial Menorca l’any 1983 o les monografies 104 i 110 de Conversaciones de Baixa Mar de la col·lecció Panorama Balear i que signava -he llegit al Setmanari El Iris un reportatge que demanava que es posés el seu nom al Centre Integrat de Formació Professional de Ciutadella- Ramon Cavaller Triay. Quina delícia de lectures. Ja sigui amb un sentit d’anotació mimètica en el cas d’Antoni Picó que en el meu volum -només he aconseguit el nombre dos- registra de manera minuciosa -deduesc que la informació ha estat extreta d’una mena de quadern de bitàcola portuari- tots els esdeveniments succeïts des de l’any 1914 fins al 1936 al port de Ciutadella. La historiografia menorquina, amb excepcions memorables, a vegades comet l’error de l’anècdota o la deixadesa de no acabar els temes de manera sistemàtica i total per la qual cosa s’agraeix aquesta minuciositat que no deixa enrere l’episodi més banal succeït al port de Ciutadella fins als més magnes com poden ser les arribades de grans personalitats. L’única mancança és que està escrit en castellà i se’ns escapen expressions i maneres de fer de molts dels protagonistes. Naufragis, cossos apareguts surant al port, hidroavions amarant-hi; aparició de fustes, de bocois contenint vi o licors en bon o mal estat; albiraments de dirigibles francesos, pesques insòlites de tonyines de més de cent quilos, incendis a bord d’embarcacions, accidents amb armes de foc o l’aparició d’un pescador japonès que s’hi va exhibir proveït d’un fusell amb un arpó de dos metres i unes ulleres per anar davall l’aigua.
Les converses de baixamar de Ramon Cavaller Triay tenen un aire més irònic, pràctic, gastronòmic i literari sense perdre cap espurna d’interès. Personatges populars, mariners i pescadors, vivers de llagostes, receptes de la mar com ara la famosa caldera de llagosta o de… tortuga! O les rutes dels mariners menorquins que es jugaven la vida per tal de mercadejar amb tota casta de productes i que feien el famós viatge rodó o la carrera d’Amèrica i, sobretot, aquests detalls que m’entusiasmen: la descripció precisa i exacta, per exemple, d’allò que menjaven durant les esforçades travesses. Aquest món ha desaparegut. Els menorquins, com va fer el patró Camps que va ser abordat per un submarí alemany que després de robar tota la mercaderia hi va deixar una bomba d’explosió retardada, ja no ens hem de jugar la vida a la mar però és gràcies als esmentats treballs que aquests personatges entranyables continuen vius dins la nostra memòria. Si els voleu rastrejar a l’interior de les meves novel·les, sobretot a la Trilogia de Semblancat, els trobareu a tots; pàl·lids reflexos, fantasmes d’un món joiós que van dibuixar, amb sang i vent, la fesomia de Menorca. GARIBALDINA. Tricot que deu el nom del famós líder italià. “Els mariners anaven vestits amb pantalons de vellut i garibaldina de llana de colors foscos (costava tres pessetes). La roba interior de franel·la groga. Faixa blau marí. Gorra. I sempre descalços.”
