La canonada d’Es Caragolí permetrà tancar pous sobreexplotats i reduir en un 45 per cent l’extracció d’aigua subterrània, en un moment en què Maó abandona les desnitrificadores i aposta per la dessalació
Han hagut de passar gairebé vint anys perquè la dessalinitzadora de Ciutadella trobàs el camí cap a la ciutat. La setmana passada, el BOIB va fer públic el llistat de les 33 finques afectades per les obres de la canonada que ha d’unir la planta de Rafal Amagat amb els dipòsits d’Es Caragolí. Set d’aquestes finques seran objecte d’expropiació parcial, amb una superfície conjunta de 997 metres quadrats; la resta hauran de suportar ocupacions temporals o servituds de pas durant les obres. El projecte, de més de set quilòmetres i amb un pressupost de 7,5 milions d’euros, ja té aprovat el projecte constructiu i el Govern va declarar-ne la urgència el desembre passat.
La relació de propietaris afectats pot semblar una passa administrativa més. En realitat és una de les notícies més importants de la política de l’aigua de Menorca dels darrers anys. Perquè aquesta canonada és la peça que falta per fer que la dessaladora de Ciutadella deixi de ser, en bona part, una infraestructura infrautilitzada i es converteixi en una font d’abastament per al nucli urbà.
I perquè, darrere d’aquesta obra, hi ha una operació molt més ambiciosa: començar a treure aigua dels pous per posar-hi aigua de la mar.
El Pla de Gestió Sostenible de l’Aigua de Ciutadella obliga el municipi a reduir un 45 per cent les extraccions dels pous i a substituir aquest volum per aigua dessalada o regenerada. El pla preveu que només es mantenguin en explotació 30 pous i que altres 24 siguin clausurats definitivament. Amb la connexió d’Es Caragolí, l’Ajuntament haurà de duplicar aproximadament la quantitat d’aigua dessalada que compra actualment a Abaqua.
La dimensió del canvi s’entén millor si es mira què està passant ara mateix amb els pous. Un estudi de l’Observatori Socioambiental de Menorca ha detectat que els nivells de clorurs continuen augmentant, sobretot a Ponent. En els 27 pous analitzats el 2025, la mitjana va ser de 334 mil·ligrams de clorur per litre, per damunt dels 250 que estableix el límit per a l’aigua de consum. A Ponent, la mitjana va pujar fins als 583 mil·ligrams. En els pous de Caragolí 5 i 6 es varen superar els 1.000.
Amb la connexió d’Es Caragolí, l’Ajuntament haurà de duplicar aproximadament la quantitat d’aigua dessalada que compra actualment a Abaqua
No és una dada menor. Quan baixa massa el nivell dels aqüífers, la mar entra terra endins. L’aigua subterrània es torna més salada i el recurs que durant dècades ha sostingut el creixement de Ciutadella deixa de ser una reserva fiable.
El problema ja arriba a les urbanitzacions
La crisi no és una abstracció per als veïns de la costa sud. Aquest agost, l’Ajuntament ha hagut d’avisar que l’aigua de Cala Blanca C, Sa Caleta i Santandria no és apta per beure ni cuinar després que les analítiques detectassin concentracions de nitrats i tricloroetilè per damunt dels límits permesos. Uns 700 abonats s’han vist afectats.
La ironia és que l’Ajuntament ja havia començat a injectar aigua dessalada en aquesta xarxa després d’haver comprat les instal·lacions i els pous d’Aigües Cala Blanca. Però la connexió actual és provisional i només permet aportar una part del cabal necessari. La previsió municipal és que la instal·lació definitiva permeti arribar al cent per cent durant l’estiu de 2027.
És a dir: la dessaladora ja està començant a ser utilitzada per combatre els problemes de qualitat de l’aigua, però la xarxa encara no està preparada per substituir de manera generalitzada els pous.
És exactament el problema que Es Caragolí ha de resoldre a una escala molt més gran.
Una dessaladora a mig camí
La història de la planta de Rafal Amagat explica bona part de les contradiccions de la política hidràulica menorquina.
El projecte es remunta als primers anys del segle, durant l’època de Jaume Matas al Govern balear i quan el Ministeri de Medi Ambient impulsava el Pla Hidrològic Nacional. El Consell de Ministres va aprovar el projecte el gener de 2003 i l’obra es va adjudicar un any després. El pressupost inicial de la construcció civil era de 13,5 milions d’euros, però el model concessionari i els costos d’explotació varen acabar elevant la factura prevista fins a 41,8 milions.
Les obres es varen allargar durant sis anys. Quan la planta estava finalment en condicions de funcionar, va aparèixer una qüestió que avui costa d’entendre: no estava resolta la connexió amb la xarxa que havia de distribuir l’aigua.
El setembre de 2011, la planta ja havia estat formalment rebuda pel Ministeri i podia produir fins a 10.000 metres cúbics diaris. Però no havia produït ni un litre. La instal·lació costava aleshores uns 150.000 euros mensuals entre manteniment i explotació.
Les obres de la dessaladora es varen allargar durant sis anys. Quan la planta estava finalment en condicions de funcionar, va aparèixer una qüestió que avui costa d’entendre: no estava resolta la connexió amb la xarxa que havia de distribuir l’aigua
El problema era també polític. L’Estat havia construït la planta i defensava el seu projecte; el Govern balear no volia assumir sense més ni els costos de l’aigua ni els de les conduccions necessàries. I l’Ajuntament de Ciutadella no estava disposat a carregar sobre els abonats un increment considerable de la tarifa.
El 2012 hi va haver una fotografia que després es repetiria en moltes altres infraestructures: el president balear José Ramón Bauzá i el conseller Gabriel Company es reunien amb el ministre Miguel Arias Cañete i anunciaven un acord per desbloquejar la situació. El compromís preveia un conveni entre Madrid, Palma i Acciona, la concessionària de la planta. Fins i tot es parlava d’una futura conducció que permetria portar l’aigua des de Ciutadella cap a altres municipis de l’illa. Però el temps va passar i l’acord no es va concretar.
A finals de 2012, la dessaladora continuava aturada i generava una despesa d’uns 8.000 euros diaris. El Govern balear mantenia que era una obra del Ministeri i no volia assumir el cost de l’aigua. El projecte havia començat a convertir-se en una batalla de competències, factures i responsabilitats.
Acciona se’n va
El 2015 Acciona va renunciar a la concessió després d’anys sense poder explotar la planta i va reclamar uns 16 milions d’euros pels sobrecostos. El Ministeri va assumir el pagament i va acordar traspassar la infraestructura al Govern balear. A canvi, Palma havia d’assumir la connexió amb la xarxa de Ciutadella, valorada aleshores en uns quatre milions. El problema no havia acabat.
A finals de 2012, la dessaladora continuava aturada i generava una despesa d’uns 8.000 euros diaris. El projecte havia començat a convertir-se en una batalla de competències, factures i responsabilitats
El 2016 el Ministeri va reclamar al Govern balear els 20 milions que havia pagat a Acciona pel rescat de la concessió, més altres quantitats que la concessionària encara podia reclamar. El cost potencial per a les arques autonòmiques podia arribar als 31 milions.
Dos anys després, el conflicte havia arribat als tribunals. L’Estat reclamava al Govern balear el rescat i els sobrecostos de les dessalinitzadores de Ciutadella i Santa Eulària, amb una factura conjunta de 46,3 milions d’euros. Un dictamen del Consell d’Estat havia avalat la posició del Govern central i considerava que el Govern balear no havia complert la seva part perquè les plantes poguessin entrar en funcionament. Mentrestant, la planta de Ciutadella seguia sense donar servei.
El 2018, l’Associació de Geògrafs Espanyols la va incloure en el seu inventari d’infraestructures públiques fallides. L’Estat hi havia invertit 55,2 milions d’euros i la dessaladora continuava sense funcionar.
La xifra és especialment significativa perquè la història no es pot reduir a dir que la planta va ser cara. El gran problema va ser que durant anys es va invertir en produir aigua sense haver completat el sistema necessari per fer-la arribar als ciutadans.
El 2018, l’Associació de Geògrafs Espanyols va incloure la dessaladora de Ciutadella en el seu inventari d’infraestructures públiques fallides. L’Estat hi havia invertit 55,2 milions d’euros i la instal·lació continuava sense funcionar
Finalment, Son Blanc
La primera gran passa va arribar el 2018. Es va construir la connexió amb Son Blanc, amb una inversió de 380.000 euros, i es va preparar el sistema perquè la planta pogués començar a subministrar. El projecte inicial preveia que l’aigua dessalada arribàs a Cala en Bosc, part de Son Carrió, Cala Blanca, Sa Caleta, Son Oleo i una part del nucli urbà. La planta va entrar finalment en funcionament el 2019.
Aquell setembre, el nucli urbà començava a rebre aigua dessalinitzada després que la connexió amb Son Blanc hagués necessitat deu mesos per obtenir totes les autoritzacions. La planta donava servei a uns 12.500 usuaris durant l’estiu i 4.500 a l’hivern. Però Son Blanc només era una part del problema.
La dessaladora continuava sense estar connectada amb Es Caragolí, el gran dipòsit que abasteix la major part de la ciutat. I així hem arribat fins avui.
Produir aigua i no poder repartir-la
La paradoxa no ha desaparegut. La dessaladora té capacitat per produir uns 3,5 hectòmetres cúbics anuals, però actualment només en produeix aproximadament 1,3. El nou contracte d’explotació preveu una producció d’uns 1,4 milions de metres cúbics anuals, al voltant del 42 per cent de la capacitat de la instal·lació. No és que no faci falta més aigua. És que la xarxa no permet aprofitar plenament la capacitat de la planta.
Aquesta situació resulta especialment difícil d’explicar en un estiu de prealerta per sequera, amb les reserves hídriques de Menorca en el 34 per cent al juliol, el nivell més baix de Balears, i amb els aqüífers sotmesos a una pressió creixent. La connexió d’Es Caragolí ha de canviar aquesta equació.
La canonada serà de més de set quilòmetres, tindrà un pressupost de 7,5 milions d’euros i un termini d’execució previst de vuit mesos. El Govern va declarar l’obra urgent el desembre de 2025. Ara, amb la relació de les finques afectades publicada, el projecte entra en una fase més tangible.
Però hi ha una altra peça que també dona idea de fins a quin punt Menorca arriba tard a aquesta nova política. La dessaladora de Ciutadella tampoc no disposa encara d’un dispensador per carregar camions cisterna.
El nou contracte d’explotació preveu una producció d’uns 1,4 milions de metres cúbics anuals, al voltant del 42 per cent de la capacitat de la instal·lació. Aquesta situació resulta especialment difícil d’explicar en un estiu de prealerta per sequera, amb les reserves hídriques de Menorca en el 34 per cent al juliol, el nivell més baix de Balears
Aquest estiu Maó havia arribat a plantejar l’enviament de camions des de Mallorca per carregar aigua a Rafal Amagat i transportar-la fins al Llevant, però la falta d’aquesta instal·lació ho ha impedit. El Govern preveu que el dispensador pugui estar disponible l’estiu vinent.
Una sola dessaladora per a tota Menorca. I ni tan sols està preparada encara per carregar camions amb l’aigua que produeix.
Maó abandona les desnitrificadores
El canvi de model es veu encara més clar mirant cap a l’altre extrem de l’illa. Maó ha decidit descartar la tercera planta desnitrificadora que havia previst instal·lar al dipòsit del Turó i concentrar els esforços en la dessalació. El projecte immediat és una planta modular a Cala Figuera, que el Govern preveu tenir operativa per a la pròxima temporada turística. La instal·lació, muntada en un contenidor, tindrà una capacitat d’uns 1.000 metres cúbics diaris i una inversió aproximada de dos milions d’euros. És una decisió significativa.
Durant anys, la resposta als nitrats dels pous havia estat posar una desnitrificadora. Però una desnitrificadora tracta l’aigua que hi ha. No n’aporta de nova. La dessalació parteix d’una altra lògica: introduir en el sistema un recurs que no depèn de la capacitat de recàrrega dels aqüífers.
I Maó ja treballa en una solució que va molt més enllà de la planta provisional de Cala Figuera. El projecte de la futura dessalinitzadora de Llevant ha entrat en fase de redacció, amb la previsió de donar servei a Maó, Es Castell i Sant Lluís. És la segona gran dessaladora que Menorca hauria d’haver començat a projectar fa molt de temps si la voluntat era reduir realment la dependència dels pous. La ironia és que la primera encara està esperant acabar de connectar-se amb Ciutadella.
Maó ja treballa en una solució que va molt més enllà de la planta provisional de Cala Figuera. El projecte de la futura dessalinitzadora de Llevant ha entrat en fase de redacció, amb la previsió de donar servei a Maó, Es Castell i Sant Lluís
El llarg camí cap a la mar
La política de l’aigua de Menorca ha estat durant molt de temps una política de pedaços. Quan els nitrats augmentaven, desnitrificadores. Quan un pou no bastava, un altre. Quan l’aqüífer perdia qualitat, més control. I quan arribava la sequera, restriccions. La realitat ha anat fent saltar les costures.
Els pous de Ponent acumulen concentracions de clorurs que ja no són compatibles amb una explotació tranquil·la. Algunes urbanitzacions han quedat sense aigua apta per beure. Ciutadella ha de tancar pous. Maó ha decidit que una tercera desnitrificadora ja no és el camí. I el Govern ha començat a plantejar una segona dessalinitzadora. Tot això mentre Menorca només té una planta de dessalació en funcionament.
La connexió amb Es Caragolí arriba, per tant, molt més tard del que hauria d’haver arribat. Però també arriba en un moment en què ja no és possible ajornar més el canvi.
No resoldrà per si sola el problema de l’aigua. Caldrà reduir les fuites, controlar els consums, reutilitzar més aigua depurada, limitar les extraccions i aconseguir que els aqüífers recuperin nivell i qualitat. Però sense substituir una part important de l’aigua dels pous, Ciutadella difícilment podrà sortir del cercle en què es troba.
El més revelador de tot plegat és que la dessaladora no ha guanyat la partida perquè les administracions hagin decidit, finalment, que és la millor opció. L’ha guanyada perquè l’alternativa s’ha anat esgotant.
Durant vint anys, Menorca va intentar resoldre l’aigua sense haver de dependre excessivament de la mar. Ara construeix una canonada de set quilòmetres perquè l’aigua de la mar pugui arribar a Es Caragolí, tanca pous perquè els aqüífers respirin, injecta aigua dessalada a les urbanitzacions amb problemes de nitrats i prepara una dessalinitzadora mòbil a Maó mentre projecta la de Llevant. És un llarg camí. I, mirat des d’avui, també és un camí de tornada.
