“Les famílies li semblen un forat negre de combat i de violència, d’on és impossible escapar-se i que engoleix qualsevol escletxa de llum.”
He volgut començar la ressenya d’aquesta setmana amb una cita textual. De qualque manera reflecteix l’esperit de la gran novel·la que us vull recomanar. Els temples solemnes, de Glòria de Castro.
Fixem-nos, si més no, en l’argument.
La Nina, de molt jove, va fugir de casa. El seu anhel era ser lliure, viure sense lligams. Tanmateix, en la vida hi ha força variables i ara, anys després, es troba davant la mateixa casa, enrunada, amb el seu marit i un fill adolescent. Mentre ells la reconstrueixen, la Nina enyora la llibertat i, en un potser inconscient acte de resistència, decideix no ficar-se mai entre aquelles quatre parets…
“L’autèntica llibertat, pensa sovint, és ser en un lloc on la gent que l’estimi no la pugui trobar.”
Així, la novel·la es desenvolupa en aquests dos plans temporals. En ambdós la casa aïllada vora un pantà, n’és el centre de gravetat. La Nina adulta, amb el retorn, ha de reviure l’angoixa i el dolor de quan just tenia setze anys.
Us he de confessar que és una obra dura de llegir. I no precisament pel que se’ns narra, sinó més aviat pel rerefons, per allò que no es diu, per tot el que es va intuint… No fa cap mena de concessió. Per això mateix la història resulta tan versemblant com captivadora. Hi ha veritat en Els temples solemnes, i sovint la veritat fa mal. I que la narració sigui lleugerament distòpica no fa altra cosa que refermar-ne la credibilitat. Com un crit d’alerta d’allò que està per venir.
“Ja no hi ha llocs amables i fascinants.”
Però, en realitat, la reconstrucció de la llar, abandonada i retrobada per la força de les circumstàncies, no deixa de ser una gran metàfora. De Castro ens parla d’una societat ensorrada, d’un món degradat en què les relacions humanes esdevenen gairebé impossibles… No debades, a tall d’exemple, també cal refer la relació entre els tres membres de la família, mentre rehabiliten el casalot mig afonat. El paral·lelisme és evident.
Per altra part, el llenguatge és força concís. No hi ha cap mena de floritura, cap recaragolament. Només la paraula justa, la descripció estrictament necessària, les referències -literàries, mitològiques, musicals, pictòriques, cinematogràfiques…-, puntuals pinzellades que arrodoneixen cada moment. I alhora i entremig topem amb un seguit d’imatges tan encisadores com poderoses. Tot plegat confereix al relat una atmosfera d’estranya realitat inevitable. Talment com estar llegint una crònica d’un futur que ens espera.
Si més no, també hi ha el passat. Un passat que deixa pors i ferides, que condiciona, que tenalla, que fa tenir una escopeta amagada… Un passat que es va desvelant lentament, mai del tot, al ritme de les vivències de la Nina. Passat i present -que és futur- s’entrellacen en una estructura narrativa perfectament ajustada fins a confluir en un desenllaç tan colpidor com emotiu.
Hi ha novel·les que, després de llegides, continuen ressonant. Resten dins teu com una mena de presència oculta. Aquesta n’és una. Els temples solemnes és una novel·la enlluernadora. Pel que ens explica i pel que ens fa pensar. No us la podeu perdre.
