Abans que mapes meteorològics, satèl·lits i prediccions científiques permetessin anticipar l’evolució del temps, la gent del camp i de la mar havia desenvolupat els seus propis sistemes d’observació. El parenòstic, les tèmpores, les fases de la lluna, els vents o determinats dies assenyalats del calendari formaven part d’un saber popular acumulat durant generacions. A Menorca, una de les dates especialment observades era el 14 de setembre, festivitat de la Santa Creu.
Segons les creences populars, allò que passava aquell dia podia donar indicis de com seria meteorològicament l’any venidor. Els pronòstics de la Santa Creu, combinats amb els de les tèmpores, constituïen una mena de calendari predictiu que pagesos, mariners i pescadors interpretaven a partir de l’experiència heretada.
La tradició establia que el 14 de setembre s’havia d’observar, preferentment des d’un indret elevat, la direcció dels vents dominants. A partir d’aquí començaven les interpretacions. Algunes variants d’aquest coneixement popular ampliaven l’observació als dies compresos entre el 13 i el 17 de setembre, mentre que altres consideraven especialment significatius els dies 13, 14 i 15.
Les interpretacions podien variar segons els llocs i la tradició transmesa. Es deia que si per la Santa Creu feia vent, l’any seria plujós. Si, contràriament, l’aire quedava quiet, les aigües serien primes. També es creia que, si el vent no canviava prest, abundarien durant l’any les pluges de llevant.
Fins i tot els molins entraven dins aquest particular univers de prediccions. Una antiga superstició assegurava que, si el dia de la Creu de setembre els molins de vent no aconseguien moldre una quartera de farina, era senyal que s’acostava una mala anyada. El vent es convertia així no només en força necessària per moldre el gra, sinó també en anunci del futur.
Mariners i pescadors filaven encara més prim. En tombar la mitjanit del 14 de setembre començaven una observació que s’allargava durant vint-i-quatre hores. Cada dues hores representaven simbòlicament un mes de l’any següent. D’aquesta manera, la direcció i la intensitat del vent de cada franja permetien construir una previsió completa dels dotze mesos venidors.
El gregal s’associava a poca pluja; el llevant i el xaloc forts anunciaven un any plujós; migjorn, llebeig i ponent presagiaven pluges en forma de ruixades, mentre que mestral i tramuntana feien pensar en un any més eixut.
Més que la seva eficàcia predictiva, avui aquests costums tenen un notable valor etnològic. Ens parlen d’una societat profundament vinculada al territori, capaç d’observar durant hores els vents i el cel perquè d’ells depenien collites, navegacions i jornades de pesca. El parenòstic era, en definitiva, una manera d’ordenar i interpretar la natura quan conèixer el temps de demà podia significar molt més que decidir si s’havia d’agafar el paraigua.
