El cas del pou de Llucalari deixa una sensació difícil d’ignorar: la norma sembla contundent fins que arriba el moment d’aplicar-ne les conseqüències. Una captació sense autorització, amb capacitat per extreure fins a 40.000 litres d’aigua diaris, acaba amb una sanció de 5.700 euros i, posteriorment, amb un permís temporal per continuar-ne l’aprofitament.
La qüestió no és només si la multa és baixa o alta. El problema és el missatge que transmet aquesta seqüència. En una Menorca que cada estiu alerta sobre la pressió que pateixen els aqüífers i demana als ciutadans moderació i responsabilitat, costa explicar que una extracció irregular pugui acabar regularitzada poc després de ser sancionada.
L’Administració haurà de justificar amb absoluta transparència què ha canviat entre el precinte i l’autorització posterior, quins informes avalen aquesta decisió i per què una infracció d’aquestes característiques ha estat considerada lleu. No basta que el procediment sigui administrativament correcte: també ha de ser comprensible i coherent davant la ciutadania.
El debat és encara més delicat perquè l’aigua extreta està vinculada a una activitat turística privada. Quan els recursos són limitats, les institucions han de demostrar que les mateixes regles i el mateix rigor s’apliquen a tothom, independentment de la seva capacitat econòmica.
Llucalari ja no és només la història d’un pou irregular. És una prova sobre la credibilitat de les polítiques de protecció de l’aigua a Menorca. I si sancionar una extracció sense permís acaba obrint la porta a autoritzar-la, és legítim demanar-se quin efecte dissuasiu té realment la sanció.
DAlaior
