Manuel Elices Calafat, 88 anys, és un menorquí, enginyer de Camins i Físic. Catedràtic emèrit de Ciència i Enginyeria de Materials de la Universitat Politècnica de Madrid. És creador de la carrera d’Enginyers de Materials. Representa una vida consagrada a la ciència, la investigació i la docència. Ha rebuts diversos premis, entre d’altres, dos de nacionals: el Leonardo Torres Quevedo y el premio d’Enginyeria Civil. També posseeix el Premi “Miguel Catalán” de la Comunitat de Madrid i la Medalla d’Or de la Ciutat de Maó. És acadèmic numerari de cinc acadèmies, entre elles, la Real Academia de Ciencias, la Real Academia de Ingeniería y la Academia de Ciencias de EEUU. Ha viatjat d’est a oest i de nord a sud del globus terraqüi amb les seves classes i conferències, però mai no s’ha oblidat de l’illa de Menorca, que estima per damunt de tot.
Tot i haver desenvolupat la vostra carrera lluny de Menorca, una part important de la vostra infància va transcórrer a Alaior. ¿Quins són els primers records que us venen al cap quan pensau en aquells anys?
Vaig néixer a Maó el 1938. Però vaig passar la infància a Alaior fins als 9 anys. Llavors ens van traslladar altra vegada a Maó per donar-me la possibilitat d’estudiar el batxillerat a l’institut. A Alaior, hi vaig viure uns anys feliços. Record molt bé els meus amics i els jocs que fèiem a la plaça des Ramal, allà mateix on la meva família hi tenia una casa de lloguer. Mumare em contava que la casa que ocupàvem costava una pesseta cada dia. Ho havien calculat d’aquesta manera, perquè al propietari li feia molta vessa haver de dir que el preu era de 30 pessetes mensuals.
Com era aquell Alaior que vau conèixer de petit? Quins llocs van tenir més importància en la vostra infància i adolescència?
Tenc present a la memòria que, primer, vaig anar a l’escola de les monges carmelites. I, més tard, em van enviar al centre dels “Hermanos” de La Salle. Record que, a prop de ca nostra, per la banda des Ramal, hi havia una fàbrica on es carregaven els bòtils de gasoses, que es deia Cas Tix. Veure fer aquelles operacions, a mi em cridava l’atenció. També me’n record de la fàbrica de gelats de La Menorquina, que s’havia inaugurat per aquells anys. Encara tenc al cap els munts de sal preparats, just a la porta mateix, per als processos de congelació i conservació dels gelats.
¿Hi ha alguna persona d’aquells anys (un mestre, un veí, un amic o un familiar) que recordeu especialment i que hagi influït en la vostra manera de ser?
D’aquella època, no. Jo era encara molt fiet. Però sí que he de dir que hi ha uns noms d’alaiorencs que m’han influït, i en relació als quals conserv records molt bons. Puc ara esmentar-ne dos: l’empresari bijuter Rafel Timoner Sintes, creador de la gran marca Catisa; i Antoni Sintes des Llogaret, un altre empresari de la metal·lúrgia que va fundar una indústria de prestigi en el camp de les frontisses. Puc assegurar que he admirat, idò, el caràcter emprenedor d’aquests dos personatges, i d’altres del poble que també hi han deixat petjades que no s’esborren.
“Hi ha uns noms d’alaiorencs que m’han influït, i en relació als quals conserv records molt bons: Rafel Timoner Sintes, creador de la gran marca Catisa; i Antoni Sintes des Llogaret, un altre empresari de la metal·lúrgia que va fundar una indústria de prestigi en el camp de les frontisses”
Quan vau començar a sortir de Menorca per estudiar, ¿què va ser el que més vau trobar a faltar de l’illa?
Sí, en tenir el batxiller acabat, ens vam traslladar a viure a Madrid, en aquest cas per permetre que pogués estudiar la carrera d’enginyer de Camins. Però, dit açò, som una persona que no l’ha deixada ni l’ha abandonada mai, a l’illa de Menorca. Sempre l’he portada amb mi, en el pensament i en el cor. Tengui en compte que durant els meus 88 anys, he viatjat a Menorca, com a mínim, dues vegades cada any: per Nadal i a l’estiu. No és exagerat que digui que, hagi estat on hagi estat en aquest món (de la Xina als Estats Units o en tants d’altres països), sempre m’ha agradat referir-me a Menorca. I he aprofitat les meves conferències per projectar fotografies de l’illa.
Fa molts anys que estiuejau a Cala en Porter. ¿Què té aquest indret que us ha fet tornar-hi una vegada i una altra? Heu vist néixer i créixer la urbanització de Cala en Porter. ¿Quins canvis considerau més significatius?
He de reconèixer que he tingut poca relació personal amb el desenvolupament de Cala en Porter. La meva afició ha estat el món submarí i el busseig. Vaig començar a practicar-lo el 1973, i el vaig haver de deixar el 2023, després de cinquanta anys ininterromputs d’immersions. Sempre he bussejat equipat amb una càmera fotogràfica. Les fotos i els vídeos que n’he extret, han aparegut en llibres i exposicions científiques, a Menorca i a fora de l’illa. En aquest llarg període de temps, he pogut reunir milers de fotos que, ara, han estat donades a l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca.
“Quan era un infant, a Alaior, a vegades havia d’estudiar amb una candela, perquè la llum elèctrica era inestable. Ara, enmig de l’expansió formidable dels mitjans de comunicació i la tecnologia informàtica, som encara dels que hem pogut jugar, simplement, amb una ràdio galena”
Menorca ha canviat molt durant la vostra vida. ¿Hi ha algun aspecte de l’illa que us agradaria que es preservés per a les generacions futures?
Sí, sí, Menorca ha canviat moltíssim. La gent de la meva edat, que hem conegut ben bé una Menorca distinta, ho hem notat encara més, amb major intensitat que aquells menorquins que han nascut dins dels canvis. Per referir-me a la infantesa, jo, a Alaior, a vegades havia d’estudiar amb una candela, perquè la llum elèctrica era inestable, anava i venia. Ara, enmig de l’expansió formidable dels mitjans de comunicació i la tecnologia informàtica, jo som encara dels que hem pogut jugar, simplement, amb una ràdio galena. Ara bé: he de remarcar algun fet molt favorable sobre els anys que han passat. El caràcter dels illencs continua essent acollidor com, crec, que ho han estat sempre, en totes les èpoques. Supòs que deu tenir a veure amb el fet que la història de l’illa ha estat diversa. Em sembla que els menorquins no tendim mai a sentir-nos incòmodes amb la gent que arriba de l’exterior. Al contrari: els acollim i els integram.
Creieu que el fet d’haver crescut en una illa deixa alguna empremta especial en la vostra manera de veure el món?
Som dels que pensa que l’illa és un món en miniatura. Som capaços de contemplar una complexitat en petit, i l’experiència d’un illenc és molt vàlida per tenir una visió global del món.
Quan era un jove que passava temporades a Alaior, ¿imaginaveu que acabaríeu convertint-vos en un dels científics més reconeguts d’Espanya en la seva especialitat?
Mai no ho vaig pensar.
“A Alaior, hi vaig viure uns anys feliços. Record molt bé els meus amics i els jocs que fèiem a la plaça des Ramal, allà mateix on la meva família hi tenia una casa de lloguer. Mumare em contava que la casa que ocupàvem costava una pesseta cada dia”
¿Recordau quan va descobrir que la ciència seria la vostra vocació?
He estat sempre molt curiós, des de ben petit. El primer llibre que em va despertar fascinació el vaig llegir quan encara vivia a Alaior. A la Biblioteca de La Salle vaig trobar un llibre sobre el Doctor Acorta, que em va entusiasmar. «El Dr. Acorta» era el títol abreujat d’una obra clàssica infantil que explicava «El maravilloso viaje del doctor Acorta al reino de los animales». S’hi contaven les fantàstiques aventures d’un doctor diminut que viatjava pel món animal i que observava les abelles i altres animalons convertit en un ser de la mateixa dimensió.
La vostra especialitat, la ciència dels materials, és fonamental per al desenvolupament tecnològic. ¿Com l’explicaríeu als lectors de la revista en poques paraules?
La ciència dels materials estudia els processos d’obtenció de materials, la seva caracterització, els usos i reciclatge. Abarca des dels materials estructurals, com ara el formigó, als materials funcionals, els electrònics i els biològics. La naturalesa, després de practicar I+D durant milions d’anys, ha produït materials molt interessants. En l’actualitat, la ciència dels materials ha progressat tant, que ja esteim en disposició de desenvolupar materials a la carta.
Mirant enrere, ¿de quin projecte, descobriment o etapa professional us sentiu més orgullós?
De concebre i dissenyar la carrera d’enginyers de Materials. És a dir, un grau i un màster, el que suposa haver creat una titulació acadèmica complerta. Abans, totes les enginyeries incloïen, en un moment o altre, una assignatura de materials. Així, teníem que Camins s’interessava particularment pels formigons; Industrials, pels acers; Químics, pels plàstics; Monts, per la fusta; o els aeronàutics, per l’alumini. Com que resulta que en tots aquests materials que s’estudiaven per separat hi ha processos comuns, va arribar un moment el que va semblar adequat que acabés formant-se una carrera que ho conjuntés tot. Després de no poques negociacions i d’estudis de la qüestió, vam aconseguir el vistiplau oficial del ministeri l’any 1994. Vaig estar molt content quan la ANECA ens va concedir la llum verda per a la nova carrera. Actualment, està ben implantada i consolidada a tot Espanya. Els titulats es col·loquen bé, i les empreses es mostren contentes amb els nous enginyers.
“Som dels que pensa que l’illa és un món en miniatura. Som capaços de contemplar una complexitat en petit, i l’experiència d’un illenc és molt vàlida per tenir una visió global del món”
Després d’una trajectòria tan llarga i intensa, ¿què creu que li ha ensenyat la ciència sobre la vida?
El mètode científic, possiblement, m’ha ensenyat a plantejar i resoldre alguns problemes, però ben pocs referits a la vida. La ciència m’ha permès mirar altres mons, en els quals els nostres sentits no estan adaptats. Són els casos del món del més petit i el món de velocitat molt ràpida. En el món del més petit -a partir de milionèsimes de mil·límetre- les coses no són ni partícules ni ones. Vull dir que, quan observam a altres que es mouen molt ràpid -pròxims a la velocitat de la llum-, el temps discorre de forma distinta entre tot dos.
Si avui poguéssiu parlar amb aquell fiet que corria pels carrers d’Alaior, ¿què li diríeu?
Que fes cas a les seves inquietuds, desitjos i projectes. Si és constant, és molt probable que ho acabi aconseguint.
Quan vau començar la carrera investigadora, Espanya era un país científicament perifèric. Avui participa en grans projectes internacionals. ¿Què hem guanyat pel camí i què creieu que encara ens falta per ser una autèntica potència científica?
Queda molt de camí per recórrer, perquè siguem una potència científica. Gastam l’1,2% del PIB, enfora del 2% del PIB de la mitjana europea.
Heu dedicat la vida a entendre per què es trenquen els materials. ¿Hi ha alguna lliçó sobre les persones o sobre la societat que hagueu extret d’estudiar durant tants anys els límits de la resistència?
El trencament dels materials se inicia en “defectes” (impureses) que intensifiquen al seu voltant l’acció de les forces externes. Idò, succeeix alguna cosa semblant a les societats. Els ideòlegs actuen talment com les impureses. Les noves idees són difícils d’acceptar, però poden induir canvis, és a dir, un trencament o una ruptura.
“El mètode científic, possiblement, m’ha ensenyat a plantejar i resoldre alguns problemes, però ben pocs referits a la vida”
La universitat que vau conèixer com a estudiant és radicalment diferent de l’actual. Si haguéssiu de dissenyar avui una universitat des de zero, ¿què conservaríeu i què n’eliminaríeu sense dubtar-ho?
L’estructura i el funcionament actual de les universitats no són els més adequats per al nostre temps. Moltes coses haurien de canviar. Per exemple, la selecció del professorat, tot buscant un sistema més àgil i evitant l’endogàmia. En la governabilitat, convindria reduir la burocràcia i mantenir una autèntica autonomia.
La intel·ligència artificial està transformant la manera de fer ciència. ¿Creieu que ens trobam davant una revolució comparable a les grans transformacions tecnològiques?
Sense dubtes, serà una gran revolució. Tindrà una influència en les labors que requeriran el maneig de moltes dades (els “big data”) i gran rapidesa de càlcul. En açò, ja va per davant dels nostres cervells. A banda de l’impacte en l’eliminació de molts llocs de feina, esperam que ens ajudi en tost de donar-nos ordres.
C.M/DAlaior
