Marguerite Casas Guàrdia, «souvenir vivant d’Alayor»
El doctor Josep Miquel Guàrdia va viure en una època en què el món era dominat pels homes. Però en el seu entorn familiar només hi havia dones: sis germanes a Menorca i, en casar-se amb Claire Beaunis (1840-1916), dues filles, Madeleine (1864-1945) i Marguerite (1869-1903). Claire, fascinada per la personalitat intel·lectual de Guàrdia —a més de sentir-se atreta per un físic exòtic i agradable—, no va dubtar a unir-s’hi en matrimoni.
La filla gran, Madeleine, es va casar amb Raoul Brunon, metge de Rouen, ciutat on s’instal·là i on va tenir dos fills: Roger (1889-1936) i Georges (1899-1943). Escriptora com el pare, compongué diverses obres de caràcter memorialístic. Moguda pel desig de preservar la història familiar, va redactar una biografia del seu pare i una altra del seu oncle Henry Beaunis, prestigiós metge i catedràtic a les facultats de medicina d’Estrasburg i de Nancy. A més, va recollir les vivències de la branca francesa i de la menorquina, i va deixar diversos quaderns amb els records de la mare, de la germana Marguerite i de si mateixa.
Marguerite, o Margot, va néixer el 24 de juny de 1869. Com que feia nou mesos que la família havia fet una llarga estada a Menorca, Madeleine no va dubtar a qualificar-la de «souvenir vivant d’Alayor». Les dues germanes van mostrar caràcters ben diferents: la seriositat i introversió de la gran contrastaven amb la vitalitat de Marguerite, que, si bé als primer mesos no feia més que plorar, es va convertir una nena alegre i encantadora. «Era tot cançó, riure i joia; res no es resistia al seu encant. Semblava que una petita fada havia baixat a casa nostra per beneir-la i il·luminar-la», escrivia Madeleine.
A Marguerite li va costar aprendre a llegir, però va destacar ben prest en el dibuix. Durant l’adolescència va assistir a un taller amb la intenció de dedicar-se, en el futur, a la pintura de retrats. Als disset anys, segons la seva germana, era una bellesa: «No la bellesa freda, clàssica i sense expressió, sinó la bellesa riallera, plena de joventut i de gràcia, que va ser el seu encant fins al final».
A través d’una tercera persona —com s’estilava aleshores— li va sorgir un pretendent seriós: Nicolàs Casas Carrillo (1857-1923), industrial i diplomàtic colombià, doctor en Dret, ben educat i amb sòlids coneixements humanístics, cosa que va complaure enormement el futur sogre. Casas pretenia casar-se amb Marguerite en un termini de dos o tres anys. Informada del projecte, i veient que la proposta era seriosa i fins i tot atractiva, ella va acceptar. Part de l’atractiu residia en la perspectiva de viure els primers quatre anys de matrimoni a Bogotà, on Casas volia construir i posar en marxa una fàbrica. Un cop el negoci funcionés, la parella tornaria a França definitivament.
El casament va tenir lloc a la tardor de 1889. Marguerite tenia vint anys; Nicolás ja havia superat la trentena. El viatge a Colòmbia, iniciat el 26 de desembre des del port de Bordeus, va esdevenir un autèntic malson: tres setmanes de navegació amb mala mar, seguides de trajectes en tren, cotxe, cavall i encara un altre vaixell fluvial. A Bogotà es van instal·lar primer a la casa paterna de Casas i, un any després, a la casa pròpia, construïda al costat de la nova fàbrica.
Marguerite es va haver d’adaptar al nou país, als seus costums i a la seva llengua. Amb el seu encant habitual es va guanyar l’estima de la nombrosa família, encara més quan es va saber que estava embarassada. Fins llavors tot havia anat prou bé. Però una nit Nicolás va arribar a casa fent tentines. Ella no entenia què li passava fins que la sogra li va explicar que el seu fill havia recaigut en un antic vici: l’alcohol. A partir d’aquell moment, la confiança en el marit va trontollar, malgrat el naixement de dos fills: Suzanne (1890-1908) i Georges (1891-?). La relació matrimonial es va anar degradant fins que Marguerite es va sentir plena de «pena, despit, disgust, còlera i desesperació». Finalment, el marit li va confessar les seves faltes i va intentar justificar-les assegurant que eren habituals entre els homes del seu país. Passats quatre anys, el projecte de la fàbrica havia fracassat, els accionistes estaven indignats i el sogre els havia retirat el suport. El matrimoni Casas va decidir tornar a França.
A París, Casas va ser nomenat secretari de la legació colombiana a Roma, on van viure dos anys que, per a Marguerite, van ser dels més feliços. La següent destinació va ser el consolat colombià a Saint-Nazaire, prop de Nantes, on van residir dos anys abans de traslladar-se a Angers. En aquesta ciutat va néixer el tercer fill, Robert (1897-1959). Les noves amistats van empènyer Marguerite a una vida més lliure, cosa que va inquietar el marit, gelós, fins al punt que va demanar a Madeleine que hi intervingués. La carta de vuit pàgines que Marguerite li va enviar en resposta revelava, finalment, tot allò que havia callat durant dotze anys de dificultats matrimonials.
La situació es va agreujar amb un nou afer: Casas, que havia manllevat una quantitat de diners, no els va poder retornar quan se li va requerir i va ser acusat d’estafa i, finalment, expropiat. Després de perdre la casa, la família va llogar un petit apartament en un barri modest i va sobreviure durant un temps venent petits objectes de valor que havien aconseguit amagar a casa d’una persona de confiança.
La precarietat es va resoldre inesperadament quan Casas va obtenir un important benefici per les gestions en la venda d’un vaixell de guerra a Colòmbia. Quasi al mateix temps, el 1901, Marguerite se sotmetia a una intervenció quirúrgica per extirpar-li un tumor al pit esquerre. La nova situació econòmica els va permetre traslladar-se a París i col·locar Suzanne i Georges en un pensionat, mentre el petit Robert es quedava amb ells.
Encara que el diagnòstic inicial indicava que el tumor era benigne, a principis de 1902 va ser necessària una segona operació. Quan semblava que la recuperació avançava, després d’un estiu força agradable, el mal es va estendre i el dolor es va tornar insuportable. Una monja tenia cura d’ella; Casas la tractava amb delicadesa; Madeleine la visitava sovint. Finalment, el 10 de febrer de 1903, Marguerite va morir.
Després de la seva mort, les famílies Casas Guàrdia i Brunon Guàrdia es van distanciar. Suzanne va morir de tuberculosi abans de complir els divuit anys. Georges va obtenir el diploma d’enginyer agrònom i va viure en una granja de la Baixa Normandia fins que, el 1936, va tornar a Colòmbia. Robert es va quedar a França i es va casar amb Suzanne Graux. Un dels seus fills, Patrick Casas Graux, és ben conegut a Menorca, especialment a Alaior, a l’Ajuntament del qual va donar una gran quantitat de documents del seu besavi Josep Miquel Guàrdia Bagur.
