Mikel Díez Alaba, artista: “La pintura ha d’obrir portes cap a una realitat millor”

Quan Mikel Díez Alaba (Bilbao, 1947) va arribar a Menorca a començaments dels anys vuitanta, no només va canviar de paisatge, sinó també de mirada. Format a les escoles de Belles Arts de València i Madrid, becat per la Fundació Juan March a París i una de les veus singulars de la pintura basca de la seva generació, havia construït una obra figurativa marcada pel compromís social i la crítica al franquisme. Però la llum de Menorca el va conduir cap a una nova etapa: una pintura cada vegada més essencial, on el cel, la llum i el silenci es converteixen en una experiència interior. La retrospectiva Trenta-quatre cels i una torre, presentada aquest estiu a la Sala El Roser de Ciutadella, recorre més de quatre dècades d’aquesta evolució. Però darrere els seus grans blaus hi ha també la història d’un home que va créixer en la postguerra basca, que va viure els darrers anys del franquisme i que va trobar a Alaior, on viu des de fa més de quaranta anys, una altra manera d’entendre el temps i la creació.

Vau néixer a Bilbao l’any 1947, en una ciutat marcada per la postguerra, la industrialització i el franquisme. Fins a quin punt aquella infantesa va marcar la vostra manera d’entendre el món i, més endavant, la pintura?

Vaig néixer a Bilbao l’any 1947, en plena postguerra. Venia d’una família d’esquerres represaliada pel franquisme i vivíem una situació complicada. Al meu pare li van negar el passaport fins a l’any 1968. Si mirau el catàleg retrospectiu de la meva obra, hi veureu el conflicte personal que arrossegava i la manera com vivia el sistema en què em va tocar créixer. El que em va salvar va ser la meva família. La meva mare s’havia educat a França i el meu pare havia estudiat a Suïssa. Dominaven el francès i van decidir que els fills anàssim a l’escola francesa, cosa que ens va donar una educació molt més oberta. Als onze anys em van dur intern i vaig tornar a topar amb una realitat molt dura, però també s’hi va crear una forta solidaritat entre els alumnes. Primer vaig voler estudiar Arquitectura, però no va funcionar. Em vaig matricular a Nàutica i, més endavant, vaig descobrir el dibuix en un estudi de pintura de Bilbao. Em van recomanar estudiar Belles Arts i finalment vaig apostar per la pintura. Vaig ingressar a Belles Arts l’any 1968 i allà va començar una nova etapa. Vaig prendre una autèntica consciència social, alimentada per tot el que havia viscut a Bilbao, i em vaig implicar en les lluites estudiantils i en els conflictes socials.

La presa de consciència política també es reflecteix en la vostra obra. Com es trasllada aquell compromís als primers quadres que pintau?

A l’Escola de Belles Arts vam aconseguir organitzar la primera reunió professional d’alumnes per crear una associació que defensàs la professió i impulsàs una escola nova. Ben aviat van començar els conflictes. Jo tenia molta relació amb els estudiants d’Arquitectura, molt actius políticament. Hi havia el Grup Cero, un col·lectiu destacat en la lluita antifranquista, i em vaig implicar en diverses mobilitzacions. Finalment vaig acabar detingut. Ara, precisament, s’està preparant al País Basc el projecte Renacimiento, un llibre i una pel·lícula sobre el procés de transformació viscut sobretot a partir dels anys vuitanta.

Com recordau el clima polític i social que es vivia al País Basc durant aquells anys, marcats per la violència, la repressió i una forta tensió al carrer?

En el projecte que s’està preparant hi participam tretze o catorze persones que vam viure aquells anys en primera línia. Al principi no hi volia participar, però finalment hi vaig accedir. Quan em van demanar que triàs una obra sobre la qual parlar, vaig escollir el cartell de la meva primera exposició, retirat per la Brigada Politicosocial tres dies després de la mort de Carrero Blanco, l’any 1973. Havia pintat un fragment d’una jaqueta amb una rosa a la solapa, una cinta negra i un rostre esfereïdor subjectat amb una agulla imperdible. Van interpretar que era una al·lusió a la mort de Carrero Blanco, tot i que era impossible haver-lo pintat en tan poc temps. També em van retirar dos quadres més: un representava una parella fent l’amor i l’altre feia referència a les noces de la filla de Franco. Aquelles coses passaven. També fèiem reunions a Sare, al País Basc francès, en un convent. Cada vegada que hi anàvem, la Guàrdia Civil ens aturava i ens escorcollava. Malgrat tot, hi havia una consciència col·lectiva molt forta. Van ser uns anys molt complicats.

“La Brigada Politicosocial va retirar el cartell de la meva primera exposició l’any 1973. Havia pintat un fragment d’una jaqueta amb una rosa a la solapa, i un rostre esfereïdor subjectat amb una agulla imperdible. Van interpretar que era una al·lusió a la mort de Carrero Blanco, tot i que era impossible haver-lo pintat en tan poc temps”

En els anys setanta, el País Basc viu la lluita contra el franquisme, però també l’aparició de la violència política. Com ho viu un artista jove com vós?

Crec que això s’entén millor a través de la meva pintura. Durant aquella primera etapa vaig fer una obra figurativa molt complexa i profundament crítica. Era una pintura molt realista, però també molt crítica amb la societat que m’envoltava.

L’any 1972 obteniu una de les prestigioses beques de la Fundació Juan March i us instal·lau a París. En teoria, era el destí somiat per qualsevol jove artista. Tanmateix, l’experiència no va respondre a les expectatives. Què hi vau trobar?

Quan vaig arribar a París, el Maig del 68 ja havia passat. Des del País Basc havíem viscut aquells esdeveniments amb molta intensitat i jo hi anava amb la idea de trobar aquell esperit que tant ens havia marcat. Però ja no existia. La Universitat de la Sorbona havia deixat de ser el centre d’aquella efervescència i els estudis s’havien traslladat a Vincennes, als afores, enmig d’un bosc. Jo havia deixat pràcticament acabada la carrera de Belles Arts a Madrid. Era a l’últim curs quan vaig obtenir la beca. Només em faltaven dues assignatures, però no em van voler avançar els exàmens i vaig decidir partir cap a París. Em vaig matricular a Vincennes amb la il·lusió de participar en aquell ambient intel·lectual i de debat, però em vaig adonar que tot havia canviat. Ja no hi havia aquella necessitat de confrontació que s’havia viscut durant els anys de la Sorbona.

Us va quedar la impressió potser que aquella efervescència intel·lectual era més impostada que real?

Sí, hi havia una certa sensació d’artificialitat, però sobretot tenia la impressió que tot havia quedat apartat de la vida real. Aquell ambient ja no era el que cercava. Per això vaig decidir deixar París i tornar al País Basc. Vaig llogar un caseriu, en un indret preciós prop de la mar, i em vaig dedicar a pintar. Tot i així, París em va regalar una experiència extraordinària. Tenia el taller a prop del cementeri de Père-Lachaise, en una zona popular per on passaven moltes manifestacions, i sobretot vaig descobrir el cinema. Vaig veure una quantitat immensa de pel·lícules, cicles complets de grans directors i obres que em van marcar. Hi havia dies que me’ls passava sencers dins una sala. Fins i tot em van oferir quedar-me a París. Un pintor em va dir que amb la pintura que feia tindria molt d’èxit, però jo aleshores no cercava el reconeixement. Era jove i el que volia era trobar el meu lloc al món, entendre per què era aquí. Sentia que havia de fer aquella pintura perquè era la que necessitava fer. Amb el temps, però, aquella etapa es va esgotar. Tot té el seu moment.

Creieu que és possible separar l’artista del context polític i social en què viu?

No i sí. Crec que ningú no pot ser aliè a la realitat que viu. De fet, durant la pandèmia la meva pintura va canviar completament. No tenia res a veure amb la que feia abans, perquè formes part d’un col·lectiu i tot el que li passa també t’afecta. Estic convençut que tots formam una mateixa unitat. Igual que les formigues o els arbres mantenen una xarxa de relacions, també els éssers humans compartim vincles que sovint no veim, però que existeixen. Vivim en un món ple de conflictes perquè hi ha interessos enfrontats, però això no canvia el fet que tots formam part del mateix grup. Per això, quan el món travessa una situació determinada, i especialment quan afecta el teu entorn més proper, és inevitable participar-ne. I aquesta realitat acaba entrant, d’una manera o altra, dins la teva pintura.

“Quan vaig arribar a París, el Maig del 68 ja havia passat. La Sorbona havia deixat de ser el centre d’aquella efervescència i els estudis s’havien traslladat a Vincennes, als afores, enmig d’un bosc. M’hi vaig matricular amb la il·lusió de participar en aquell ambient intel·lectual i de debat, però tot havia canviat”

Sovint deis que la pintura és un mitjà i no un fi. Si no és el destí, què cercau realment quan pintau?

No entenc l’art com una finalitat en si mateixa. En això em sent molt proper al pensament de Jorge Oteiza. El dia que vaig comprendre que l’art no era el fi, sinó el camí per ser millor persona i més solidari, tot va canviar. L’art és un vehicle d’autoconeixement. Però també és una manera de participar en el món. Quan prens aquesta consciència, tens una responsabilitat. Mentre pint, no m’interessa transmetre els meus dimonis. N’he fet, d’obres molt dures, però crec que la pintura ha d’obrir portes cap a una realitat diferent, i si és possible, millor.

Aquesta convicció de guardar-vos els dimonis i intentar transmetre llum, la descobriu a Menorca? És l’illa la que transforma la vostra pintura o primer canvia la vostra manera de mirar?

Sí, sens dubte, Menorca va transformar la meva pintura. Quan vaig arribar a l’illa era molt jove, només tenia trenta-tres anys.

Com coneixeu la vostra dona, Irune Inchaustegui?

Va ser una casualitat. Una persona ens va presentar. Ella havia vingut uns dies a Menorca amb una amiga i jo també hi era, de vacances, amb un escultor. La relació amb aquell amic va acabar molt malament i aquest conegut em va dir: “Han vingut unes bilbaïnes. Les vols conèixer?”. Vaig dir que sí. I fins avui. Ella m’ha ensenyat molt.

Abans parlàvem del pas de la figuració a l’abstracció. Va ser una ruptura sobtada o un procés lent?

Va ser una ruptura bastant sobtada i radical.

Us referiu a la primera, perquè anys més tard vau tornar puntualment a la figuració…

Sí, a la primera. Encara que, ben mirat, tots aquests canvis són progressius. Per exemple, en alguns quadres encara pinto escenes figuratives, com una baralla, però ja hi començaven a aparèixer elements gairebé surrealistes. Sentia la necessitat de trencar alguna cosa, encara que no en fos del tot conscient. Fins que un dia, mentre pintava un quadre que avui, curiosament, és al Museu de Bilbao, vaig veure clar que la figura començava a desfer-se. Aquell va ser el principi del canvi.

“El dia que vaig comprendre que l’art no era el fi, sinó el camí per ser millor persona i més solidari, tot va canviar. Mentre pint, no m’interessa transmetre els meus dimonis. La pintura ha d’obrir portes cap a una realitat diferent, i si és possible, millor”

Recentment heu presentat una gran retrospectiva que recorre més de quaranta anys de trajectòria, des de la vostra arribada a Menorca fins avui. Quin paper ha tingut l’illa en la vostra manera de mirar i de pintar?

Quan vam arribar a Menorca ens vam instal·lar en una caseta als afores d’Alaior, al final d’un bosc. Era un lloc completament apartat: no hi havia ni aigua corrent ni electricitat, i això t’obligava a canviar els hàbits. Cada matí anava amb una carretilla i dos poals fins a un pou situat a uns cent metres de la casa. Allà em rentava, omplia els poals i duia l’aigua cap a casa. A poc a poc hi vam anar incorporant millores, però vam tardar gairebé un any a tenir unes condicions mínimament còmodes. Aquella manera de viure em va donar un coneixement molt profund del medi. Desapareix la pressa perquè no hi ha cap lloc on anar. Aprens a caminar, observar i conviure amb el que tens al voltant. Els animals també hi van tenir un paper important. Vivíem amb dos moixos i un dia ens van avisar que a la protectora hi havia un ca a punt de ser sacrificat. El vam anar a cercar i va decidir venir amb nosaltres. Va ser un company extraordinari. Crec que aquesta manera de viure, més pròxima a la natura, va acabar transformant també la meva pintura.

La torre de Binissaida de sa Torre apareix gairebé com un símbol dins aquesta retrospectiva. Què va representar aquell lloc en la vostra vida i en la vostra evolució com a pintor?

La llum que observava des de la torre va transformar completament la meva visió de la pintura. Fins al punt que vaig començar a fer una obra que no era acceptada en el meu entorn, gens. Era com si hagués creat un espai propi, aliè al que s’estava fent. Jo tenia molt bona relació amb Javier Viar -ja és mort-, que havia estat director del Museu de Belles Arts de Bilbao. Era farmacèutic, però la seva gran passió era l’art i la pintura. Havia escrit sobre la meva obra i li agradava molt el que feia, tant la pintura figurativa com la primera abstracció. Aquesta primera abstracció, especialment, l’entusiasmava. Però quan vaig començar amb aquesta pintura blava va començar a evitar-me. Quan ens trobàvem en algun lloc feia com si no em veiés.

Tenia la sensació que havíeu perdut el nord?

Sí. Un dia coincidírem en un avió. Ell venia amb un grup de farmacèutics a un congrés a l’illa i, com que teníem bona relació, em va proposar seure junts. En un moment determinat li vaig dir: “Javier, et vull fer una pregunta. Per què m’evites?”. Es va quedar pensatiu i em va respondre: “Perquè no entenc la teva pintura. No sé si és bona o dolenta”. Ell era historiador de l’art i necessitava referents per situar una obra. Fins aleshores els havia trobat, però aquesta nova pintura no sabia com interpretar-la. Un dia, ja als anys noranta, una dona em va aturar pel carrer de ses Moreres i em va dir: “Tu ets Díez Alaba, oi? Ara entenc la teva època blava”. Duia gairebé un mes a l’illa. Aquesta és la pintura més mediterrània que he fet, la més espiritual, perquè en realitat jo vivia en el cel. Va ser un moment molt delicat. Estim molt aquelles pintures, també na Irune, perquè les ha viscudes amb mi. Però al mateix temps hi va haver una part tràgica: el rebuig social va ser absolut.

“Quan vam arribar a Menorca ens vam instal·lar en una caseta als afores d’Alaior, al final d’un bosc. Era un lloc completament apartat, sense aigua ni electricitat. Aprens a caminar, observar i conviure amb el que tens al voltant. Crec que aquesta manera de viure, més pròxima a la natura, va acabar transformant també la meva pintura”

Us vau sentir marginats, vós i la vostra dona?

Sí. Un dia em va telefonar el pintor alabès Juan Mieg i em va dir que s’estava preparant una exposició d’art basc a Alemanya i que volia que hi participàs. L’organitzava el que aleshores era conseller de Cultura del Govern Basc, una persona molt brillant, que després va ser clau perquè el Guggenheim arribàs a Bilbao. Era l’any 1984 o 1985 i volien reunir artistes bascos d’aquell moment. Hi participaven dos pintors alabesos, quatre guipuscoans i dos biscaïns. Em van convidar com el segon artista de Biscaia. Aquella exposició va passar per Alemanya, després per Palma i finalment va arribar a Menorca, on es va mostrar al Claustre. Record que un dia vaig arribar-hi i hi havia gent parlant. Quan vaig entrar, van callar. Vaig demanar què passava i es va fer silenci. Finalment, un dels pintors vitorians -ja és mort- em va dir: “Jo estava dient que què fàcil és pintar amb dos colors com pintes tu”. I jo li vaig respondre: “Sí, la veritat és que és molt fàcil. Mira els xinesos: també pintaven amb dos colors, o amb un, de vegades. Potser acabaré pintant amb un de sol”.

El fet que aquesta nova pintura no fos compresa pel vostre entorn us va generar dubtes sobre el camí que havíeu emprès?

No em va generar dubtes, però sí tristesa.

El món de l’art està lliure de les misèries i les contradiccions que trobam en altres àmbits de la societat?

És igual de miserable. Escoltava a la ràdio una reflexió d’un compositor txec que s’adreçava als joves i els deia que havien de treballar sempre pel bé, pensar sempre en els altres, fer les coses amb la voluntat d’ajudar. I deia que així arribarien a ser grans músics. I és veritat. És exactament així com s’hauria d’entendre l’art: com una manera de donar, de construir i de posar-se al servei dels altres.

Quin paper pot tenir l’art en una societat cada vegada més dominada per la tecnologia, on sovint sembla que allò més humà queda en un segon terme?

Crec que l’art és fonamental per a la vida perquè és un vehicle de coneixement i d’aprenentatge. Aporta valors que no tenen una utilitat immediata, però que poden ser compartits i transformar la manera com entenem el món. En el meu cas, sempre he dit que l’únic que puc fer és obrir finestres cap a una altra realitat. No és gaire cosa. Som una petita formiga dins aquest món immens, no som res més que això.

“La pintura de la meva època blava és la més mediterrània que he fet, la més espiritual, perquè en realitat jo vivia en el cel. Estim molt aquelles pintures, també na Irune, perquè les ha viscudes amb mi. Però al mateix temps hi va haver una part tràgica: el rebuig social va ser absolut”

La pintura és una manera de pensar el món. Quines preguntes heu intentat respondre a través de la vostra obra?

Recorrent a les paraules del terapeuta familiar Salvador Minuchin, diria que ens passam tota la vida intentant entendre per què som aquí. I quan sembla que, finalment, ho començam a comprendre, ens n’anam d’aquest món. Just quan penses que començaràs a entreveure alguna resposta, se t’escapa.

La pintura és, també, una manera de fer més habitable el nostre pas per aquest món?

En el meu cas, sí. Tot depèn dels interessos i de les preguntes que cadascú es faci. La meva és molt senzilla: per què som en aquest món? Amb el temps he acabat acceptant que jo hi som per pintar. Què pint? No ho sé del tot. Però darrere cada quadre hi ha una voluntat de transmetre alguna cosa. Crec que hem de viure amb consciència. Al final, l’únic que ens quedarà és la consciència. I estic convençut que això no s’acaba amb nosaltres. També crec que hi ha un ésser que ens transcendeix, un Ésser Superior del qual nosaltres només som una manifestació temporal. Ell hi és sempre. La meva pintura no és altra cosa que una manera de participar d’aquesta història compartida.