Brodat de Raymonde Calbo, 1990
Record que quan vaig arribar a Mallorca aquell mes de setembre de l’any 1970 era el temps de la verema. Aleshores tenia un cotxe Citroën dos cavalls que em permetia recórrer l’illa els caps de setmana. Un dia vaig arribar al poble de Binissalem. Em varen impressionar aquells camps coberts de vinyes de fulles verdes i raïms que recollien amb delicadesa un gran nombre de mans. En aquell temps, deien que “a Binissalem hi ha dones que saben cosir i homes que saben sembrar bones vinyes per fer vi” (una dita que reflecteix els rols tradicionals de l’època). En aquest poble les festes del veremar duren gairebé tot el mes de setembre. Als sopars a la fresca és tradició servir els “fideus de veremar” elaborats amb carn d’ovella d’edat avançada. Un plat contundent i ben especiat que s’acompanya d’un bon vi.
A mesura que passava el temps vaig conèixer més detalls sobre què va significar la malaltia que va devastar una gran majoria dels camps de vinya de Mallorca. Fou la terrible fil·loxera que arribà el 1891 a l’illa i va obligar a molts de mallorquins a emigrar. M’ho va contar amb molta tristesa la meva sogra felanitxera. Però també em ve a la memòria quan em va cantar una tonada lligada a aquesta feina del camp de la què record encara un fragment que deia: Diuen que en anar a veremar se’n duen ses portadores, al·lots i al·lotes veniu al ball de ses veremadores…
M’agrada el mes de setembre perquè m’entra una certa melangia: els dies s’acurcen, la xafogor i el desgavell de l’estiu comencen a minvar, la natura es vesteix de colors rogencs, ocres i verdosos i la mar té reflexos argentats. També és un bon temps per rellegir una poesia que m’arriba al cor, com la de Josep Maria Segarra (1894-1961) titulada “Vinyes verdes vora el mar”, que el cantautor Lluís Llach, entre d’altres, va musicar. (…) Vinyes verdes, soledat del verd en l’hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat. (…) Vinyes verdes del meu cor… Dins del cep s’adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d’or, aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes del meu cor… (…).
D’altra banda em ve a la memòria quan a la meva infantesa, mon pare agafava les vacances el mes de setembre per anar, acompanyat de ma mare, a una verema a la regió de Narbona. Eren temps difícils i significava uns doblers extres. Encara em veig asseguda a l’escala de ca nostra plorant de veure’ls partir. Jo quedava a cura de la meva germana gran.
Temps màgic de verema, on la sang del raïm tenyirà de vermell l’entorn!
