Benvolguts/des,
Els fets recents ocorreguts a Ceuta han evidenciat fins a quin punt un territori pot quedar paralitzat quan depèn gairebé del tot de l’exterior per garantir el seu subministrament. Aquest episodi ens hauria de fer pensar sobre la situació de Menorca, una illa que importa prop del 90% dels productes que consumim i que, per tant, es troba en una posició de vulnerabilitat logística molt superior a la de qualsevol territori de la Península.
A Ceuta, la crisi no va ser inesperada. Diverses fonts havien advertit que es preparava un assalt de gran magnitud, i malgrat això, el Govern central va optar per mirar cap a una altra banda. No només no va actuar amb la diligència que tocava, sinó que, en plena escalada de tensió, el president Pedro Sánchez va decidir anar-se’n de vacances, deixant el territori sense la resposta institucional que la situació exigia. Aquesta manca de responsabilitat va agreujar el risc i va deixar la ciutadania exposada a una violència que es podria haver evitat.
Convindria recordar que allò “subjectiu” és el que depèn de la manera de pensar, sentir o percebre d’una persona en particular, i no de la realitat tal com és en si mateixa. Però quan la població pateix agressions físiques, quan es produeixen empentes, pedrades i intents de saqueig, quan hi ha intimidacions a comerciants i veïnats, quan es registren atacs a vehicles i propietats privades, quan grups organitzats actuen amb violència i coacció als carrers, i quan les forces de seguretat han d’intervenir de manera continuada per evitar un desbordament generalitzat, la inseguretat deixa de ser una percepció i es converteix en un fet objectiu, verificable i innegable.
Per això resulta especialment greu que el ministre Fernando Grande-Marlaska afirmàs públicament que la inseguretat viscuda a Ceuta era “subjectiva”. Qualificar uns fets tan contundents d’aquesta manera és, com a mínim, una manca de respecte cap a les persones que ho han patit en primera línia i una mostra d’irresponsabilitat institucional. És una manera de negar la realitat, de minimitzar el dolor de la gent i de desconnectar completament de la gravetat del que ha passat.
A Menorca, una interrupció sobtada del trànsit marítim —sigui per causes polítiques, meteorològiques o operatives— tindria un impacte immediat: escassetat d’aliments bàsics, problemes en el subministrament de combustible, dificultats per garantir medicaments i material sanitari, i una afectació directa als serveis essencials. Els nostres ports, de capacitat limitada, no disposen de rutes alternatives suficients ni de reserves estratègiques que permetin afrontar una crisi que es pugui allargar.
Aquesta dependència absoluta no és només un repte logístic; és un factor directe d’inestabilitat social. Si una interrupció dels subministraments s’allargués en el temps, la tensió i el desemparament institucional acabarien derivant inevitablement en episodis de desordre i conflicte als nostres carrers. Com hem vist a Ceuta, quan l’Estat falla en les seves funcions bàsiques de protecció i previsió, no només es desestabilitza l’economia local, sinó que es posa en risc la seguretat ciutadana i la pau social. Si no es prenen mesures abans que arribi la crisi, la mateixa impotència i la manca de recursos acabaran convertint la vulnerabilitat insular en un problema de convivència que cap administració podrà amagar sota l’etiqueta de “simple percepció”.
Menorca ha de ser conscient de la seva fragilitat logística i actuar amb previsió. No es tracta de generar alarma, sinó de reclamar una política insular moderna, responsable i adaptada a la realitat d’un territori que depèn del mar per viure. I, sobretot, exigir que el Govern central no torni a donar l’esquena a un territori quan ja ha estat advertit d’un risc imminent.
Una salutació ben cordial
