“Les dèries i els desitjos es freguen, però, i jo que desitjo la vida sempre trobo la mort.”
Vaig topar amb aquesta frase, que em va impactar, tot just començar Que morin els fills dels altres, de Roser Cabrer-Verdiell. Havent llegit la novel·la m’he adonat que és prefaci i conclusió, síntesi i definició.
Si més no, vet aquí el resum de l’argument.
La Rebeca, una dona encongida per la por, es trasllada a Ocata amb la família tot fugint dels temors d’un setè pis a la gran ciutat. Aviat coneix els nous veïns i la relació, al principi cordial, de mica en mica s’anirà enrarint mentre les pors de la Rebeca agafaran noves formes lligades als espais i als habitants, vius i morts, del poble.
Abans de continuar, deixau-me dir-vos, d’entrada, que és una novel·la molt inquietant. I la veritat és que tinc dificultats per explicar-vos el perquè. La por i l’angoixa no són fruit de fets excepcionals, són presents en cada moment de la més simple quotidianitat. “… l’escala dretíssima, el detergent sota la pica, el terra de la dutxa que rellisca. El calaix dels ganivets, una paella amb oli bullent, el ventilador que gira,”
De fet, la novel·la es mou en una contínua tensió entre l’anhel desesperat de seguretat i la terrible constatació que cada esforç per aconseguir-la suposa una nova trava, una cadena, una mena de presó íntima.
Ara crec que és convenient afegir una explicació i fer un aclariment. La por de la Rebeca no és difusa, tem que als seus fills els hi pugui passar una desgràcia. Així i tot, no és aquesta una obra sobre la maternitat, si no més aviat tracta dels engranatges de la por, de la irracionalitat incontrolable, del desvaliment davant la impossibilitat de fer reflexions serenes. Així, el temor desorbitat respecte als fills a poc a poc es transmuta en quelcom més gran i cada cop més tenebrós. I tot plegat acompanyat d’uns escenaris, i uns personatges, que de trivials passen a ser pertorbadors.
Sense cap mena de dubte, l’autora, amb una prosa tan rica com volgudament obsessiva, és capaç d’immergir-nos -de cap a peus- en aquest entorn farcit de perills i significats hermètics. I tot vist amb l’esguard, d’angoixat a epifànic, de la protagonista. El resultat és tan engrescador com, en alguns moments, realment aclaparador. Mantenir, amb una intriga creixent, l’equilibri entre el que succeeix, el que podria succeir i el que s’imagina que pot estar succeint, és, com a mínim, un exercici de teixit literari absolutament excepcional.
“Ostatge d’un múscul ocult que em força a ser espectadora des del marge.”
Si més no, la por no és forçosament un desert. Permet florir -entre angúnia i retrets- altres emocions. I així hi apareix el desig, però un desig nascut en terres àrides que creix estrany, deforme.
Tanmateix, els sentiments en contradicció, embullats, inevitablement provoquen turbulències. I arriba el moment en què la confusió de la Rebeca se’ns encomana. Dubtam. Almenys jo he dubtat: deliris o realitat, empoderament o follia… En tot cas, Cabrer-Verdiell empra les paraules justes perquè aquesta atmosfera entre el misteri i l’horror, en un indret i amb unes circumstàncies d’aparent normalitat, ens embolcalli. Això no és gens fàcil i és, en el meu humil parer, un dels grans mèrits de la narració.
No aniré més enllà. He de cloure ja la ressenya. Us deix amb el convenciment que en llegir la novel·la, com esper que fareu, hi trobareu tot el que us he explicat i possiblement molt més.
