No és del meu gust aquesta febre actual de festes d’aniversaris sorpresa o d’acomiadament de final de vida laboral. Per a molta gent aquests esdeveniments són moments d’alegria ineludibles. Per a mi són una formalitat social que sembla obligatòria que m’incomoda profundament. Als meus ulls, aquestes festes tenen alguna cosa artificial.
Sobretot en el àmbit professional els acomiadaments acompanyats de discursos, intercanvis d’anècdotes simpàtiques amb els col·legues que per ventura intercanviaven tant sols unes paraules, evoquen una nostàlgia fictícia per convertir-se en un ritual estandarditzat al voltant d’un bufet preparat per a l’ocasió a la sala de reunió del lloc de feina.
Jo m’estim més gaudir de la sinceritat d’un petit comitè, instants autèntics, lluny de “cotillons” i convencions sense cap necessitat de fer-ne un espectacle.
Per això quan la meva filla gran em va enviar l’escrit d’acomiadament d’un company seu que acabava de jubilar-se de manera discreta, la seva lectura em va emocionar profundament. Vaig pensar: “Aquest home és des meus”. Em plau reproduir a continuació aquest preciós escrit :
“Hola a tots! Ja sabeu que diuen que a cada porc li arriba el seu Sant Martí, i a mi ja m’han engreixat bé… Ha arribat l’hora de la meva jubilació, i, per tant, de dir-vos adéu. Pot ser (sé) no sigui lo seu fer-ho així, però no puc fer-ho d’altra manera. Les acomiadades no m’han agradat mai, em posen trist, i, supòs, som de cor fluixet… I molt més amb la gent que aprecies. Per això no he vengut a dir-vos adéu. Em costa massa. M’estim més passar qualsevol dia, després de jubilat, a dir-vos “hola”, per a mi, al manco, serà molt més gratificant. Ha estat més que un gust conèixer-vos i poder compartir moments amb voltros. Lamentaria profundament si us he faltat, involuntàriament, en algun moment. I ara ja no sé com acabar… Ja em pega la “morrinya”… Així que una molt forta abraçada per a tots voltros Senyores, ha estat un plaer (els senyors també).
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses”. (Kavafis, adaptada per Riba i Llach).
Talment hi he arribat.
Marc”
Aquest escrit anava acompanyat d’una capsa de bombons deixada a cada departament de l’edifici on treballava.
Genial!
