Si quan era un adolescent carregat de complexos m’haguessin dit que existia un mètode per tallar-me un tros de cada cama i que l’operació resultés indolora i sense efectes secundaris posteriors hauria pitjat el botó i signat per disminuir la meva alçada uns deu centímetres per tal d’equiparar-me als meus amics de ranxo que eren uns esquèrcols ja que cap passava del metre setanta o tot just el superava amb unes bones sabates amb talons. En canvi, ara, amb el progrés que s’ha produït des de la dècada dels setanta si em diguessin de fer aquesta operació quirúrgica o ortopèdica no només diria que no sinó que a més demanaria si existia cap mètode de passar del metre vuitanta-tres, que és el que faig ara, al metre noranta i més enllà. I les raons d’aquest canvi radical d’opinió són dues. La primera és que ja no tenc complexos d’alçada i, la segona, és que el jovent s’ha tornat més alt en general ja que, ja sigui per l’alimentació, ja sigui pel progrés evolutiu de la genètica humana, puja amb una constitució física ja més comparable amb la resta del món occidental i no amb el tercer món que era el nostre. He pensat en tot plegat després de llegir un article del diari El Periòdic de Catalunya que s’ha fet ressò d’una festa convocada per una empresa privada a Barcelona i a la qual només hi poden assistir homes d’una talla mínima de metre vuitanta-cinc; de la màxima no en diuen res i, de fet, el titular del reportatge es On són els homes de més de dos metres? I, encara que no pensava anar-hi, el que resulta irònic tenint en compte la fantasia reductora de quan era adolescent és que amb la meva alçada no m’hi admetrien! Em faltarien aquests dos centímetres per tal d’arribar a la categoria d’home alt del segle XXI. Ah, per cert, l’alçada que es demana a les dones és a partir del metre setanta-dos. Quan vaig anar a viure a Barcelona em va alegrar molt trobar-me escriptors alts (per exemple, ells sí que poden apuntar-se a la festa) i de la meva generació o una mica més vells o més joves com per exemple en Jordi Puntí, molt més alt que jo, en Josep Maria Fonalleras o en Vicenç Pagès, excel·lent escriptor que va morir massa jove. I després, gràcies a l’amistat que tenien amb la meva germana Xisca i el meu cunyat Joan Coll, vaig conèixer en Jose Montero (1,93) i en Jordi Villacampa (1,96) i els complexos per ser massa alt van ser substituïts pels complexos de ser massa baix; només quan era amb ells. I el que no sabia quan estava acomplexat és que el món havia canviat i, com ja havia anunciat el filòsof francès Gilles Lipovetsky, la societat que s’estava obrint pas ja no cercava l’estímul de formar part d’una comunitat on tots érem iguals sinó més aviat el contrari, una societat competitiva on cadascú cercaria la diferència -processos de personalització els va anomenar Gilles Lipovetsky- per tal de destacar sobre la resta com si en tost de formar part d’un gènere anomenat humanitat forméssim part d’un altre anomenat individu. ALÇADA. En català hi ha molta confusió entre altura, alçada, alçaria i altitud. Altura es fa servir per designar la distància vertical d’un punt a la superfície de la Terra o a qualsevol altre terme de comparació. Altitud: l’altura d’un punt de la Terra respecte al nivell del mar. Alçària és la dimensió que té un cos en sentit vertical. Alçada molt específicament, per a fer referència a l’alçària d’una persona o d’un animal.
