El passat 3 de setembre, jo mateix havia d’entrar a quiròfan per una intervenció programada. Tot estava preparat: proves fetes, preoperatori complet, instruccions donades. Però a darrera hora, quan ja era a l’hospital, vaig rebre una notícia que cap pacient hauria d’escoltar mai: “No hi ha llits disponibles. Haurà de tornar a casa.” Així, sense més. Sense alternativa. Sense previsió. Sense solució.
I no som un cas aïllat. Hi ha més pacients que han viscut en pocs dies exactament la mateixa situació. Tots amb intervencions programades. Tots preparats per operar-se. Tots enviats a casa per la mateixa raó: falta de llits al Mateu Orfila.
A això s’hi suma un altre problema igualment intolerable: les llistes d’espera interminables. Per aconseguir que et visiti un especialista, la demora pot arribar a un any. Un any d’espera per una consulta que, en molts casos, és imprescindible per diagnosticar una dolència, iniciar un tractament o evitar complicacions greus. Un any d’espera és una eternitat per a qualsevol pacient que pateix. És una situació que no es pot normalitzar, que no es pot justificar i que no es pot tolerar en un sistema sanitari que es diu públic i universal.
Això no és un incident puntual. Això és un símptoma clar d’un sistema sanitari que ha quedat petit, saturat i desbordat. Un sistema que ja no pot garantir el que hauria de ser irrenunciable: que un pacient programat per operar-se sigui operat.
El Mateu Orfila va néixer petit, i avui és encara més petit. Les infraestructures que havien de donar resposta a una població estable s’han quedat curtes davant una realitat que fa anys que és evident: Menorca ha crescut, el turisme ha crescut, les necessitats han crescut… però l’hospital no. Les urgències es col·lapsen, les plantes estan plenes, les intervencions es retarden i els pacients es veuen obligats a esperar en passadissos, en sales improvisades o, directament, a casa seva.
És intolerable que en ple 2026 hi hagi persones que, després d’haver estat programades per una intervenció, hagin de marxar sense operar perquè no hi ha llits per ingressar-les. És intolerable que les urgències funcionin com una sala d’espera infinita, on els professionals fan mans i mànigues per atendre tothom mentre lluiten contra una saturació que ja no és puntual: és crònica. I és intolerable que la sanitat pública menorquina depengui de la sort, del calendari i de la capacitat de resistència del personal sanitari.
Els professionals no poden més. Metges, infermeres, tècnics, administratius… tots treballen per damunt de les seves possibilitats, amb una pressió constant i amb la sensació que la infraestructura no acompanya. No és un problema de voluntat, ni de dedicació, ni de competència: és un problema de espai, de llits, de més quiròfans, de més personal, de més recursos. I és un problema que fa anys que s’arrossega sense una resposta clara.
La situació és especialment greu en temporada alta, quan la població de Menorca es duplica i el Mateu Orfila ha de fer front a una demanda que supera qualsevol previsió. Però el col·lapse ja no és només estival: és permanent. Les llistes d’espera creixen, les intervencions es posposen, les proves diagnòstiques s’endarrereixen i la ciutadania viu amb la sensació que la sanitat pública ha deixat de ser un dret garantitzat per convertir-se en una cursa d’obstacles.
És imprescindible que es reconegui el problema amb la serietat que mereix. Menorca necessita una ampliació real del Mateu Orfila, no pedaços. Necessita més llits, més espai, més quiròfans, més professionals i més recursos estructurals. Necessita una planificació que no es limiti a gestionar l’emergència, sinó que pensi en el futur. Necessita que la sanitat pública deixi de ser un tema de notes de premsa i es converteixi en una prioritat política real.
Es hora que el Govern escolti d’una vegada els professionals sanitaris, que fa anys que reclamen el que és obvi: ampliar les plantilles, reforçar els equips i incorporar més especialistes de cada àrea perquè Menorca deixi de ser una illa on la sanitat funciona amb el mínim imprescindible. Aquesta no és una demanda puntual ni corporativa: és una reclamació unànime de tota la ciutadania, que està cansada de veure com la falta de personal i de especialistes converteix cada consulta, cada diagnòstic i cada intervenció en una odissea. La gent no demana miracles: demana que la sanitat pública tingui els professionals que necessita per funcionar amb dignitat.
Perquè la veritat és aquesta: quan un hospital es queda petit, la salut de la gent també es queda en risc. I Menorca no es pot permetre que la salut depengui de si hi ha llits lliures o no.
Una salutació ben cordial,
