Una novel·la pot interessar-te, pot entretenir-te, fins i tot pot emocionar-te. En podem trobar moltes així. No són tantes que et copegin com un mall. Virgil, de Quim Español n’és una.
Potser perquè ens parla de fets ben actuals, potser perquè traspua una autenticitat feridora, potser perquè està basada en fets reals, o simplement perquè l’autor aconsegueix fer-nos viure el patiment, la veritat és que Virgil et fibla.
Fixem-nos en l’argument. A la Ucraïna envaïda, el doctor Virgil Nóvak, és víctima de la catàstrofe. De fet, un assassinat atroç el portarà a viure un malson rere les files enemigues. La brutalitat de la guerra, provocada per les ambicions imperialistes del megalòman president rus, i el drama personal faran trontollar el seu món.
El primer pensament que em va venir al cap després de llegir la novel·la és quant de molt fràgil és la nostra aparent seguretat, que fàcil és trencar una aparentment sòlida situació de tranquil benestar, que indefensos ens trobem davant les dèries eixelebrades dels poderosos. Allò que tots potser intuïm, Quim Español ens ho fa viure.
Així, sentim el desori i la revenja, la perplexitat i la ràbia, l’odi i la compassió. I no, no amb una narració èpica, sinó més aviat amb un relat que posa l’atenció en els detalls quotidians, en la descripció d’escenes que corprenen, sense caure en cap mena de recreació escabrosa.
Amb un llenguatge acurat, però bàsicament sobri, ens immergeix en l’horror. I, en la meva humil opinió, les escenes de l’íntima desolació dels personatges són tan colpidores com les que ens dibuixen el desastre i la mort.
“Aquell vespre, en Virgil (…) es va asseure al sofà amb els dos nets, un a cada costat. Els agafava fort sense dir-los res i mirant el no-res. Els nens també callaven.”
Per altra part, és important assenyalar-ho, la novel·la no ens proporciona ni un segon de descans, és tan densa l’atmosfera que, per exemple, qualsevol recurs irònic semblaria una innecessària frivolitat.
Així, dos elements s’entrellacen per generar una sensació de tensió extrema: tragèdia i intriga. Virgil, talment un personatge homèric perseguit pel fat, es veu immergit en una trama complexa que recorda la càrrega psicològica de l’obra d’espionatge de Graham Greene. Si més no, aquesta barreja, que podria semblar tan inversemblant com exòtica, resulta ser completament congruent fins al punt que tots els fils dispersos acaben conformant un teixit perfecte.
Tanmateix, sobre tots els esdeveniments que recull la novel·la hi planeja una incisiva qüestió que, de qualque manera, a tots ens interpel·la: Què se’n fa dels ideals pacifistes quan el cop et somou fins al més profund? I sobretot la pregunta més gran i dolorosa que, tot i no explicitar-se, amara l’obra: què hi ha d’errat en l’ésser humà que el fa capaç dels crims més cruels i salvatges? Per quin motiu s’arriba al punt en què “l’odi havia colonitzat les vísceres dels seus cervells”.
No us donaré respostes, basta saber els interrogants. Cal llegir la novel·la per aprofundir-hi, però tinguem present que la literatura mai és un receptari ni un vademècum. Si més no, ens permet conèixer quina és la mà que mou el bressol. I de retop, el perquè tantes persones, arreu del món, l’anhelen, reivindiquen i defensen. No diré més.
En tot cas, som conscient que m’he limitat a fer un esbós. Tanmateix, malgrat que podria afegir-hi més i més comentaris i parlar-vos de justícia i venjança, de follia i reparació, ho he de deixar aquí. Esper simplement que us hagi encoratjat a llegir aquesta gran novel·la que ens immergeix en una ferida que encara sagna. No us penedireu.
