Javi i jo ens vam conèixer fa, aproximadament, 20 anys. En aquells dies jo era la cap de cultura del Periòdic Delta, una publicació independent del Prat de Llobregat, i ell va arribar arrasant, com un cap de fibló una nit d’estiu. Recordo que era trobar-nos i saltar espurnes -i no precisament de colorins-.
Tots dos crèiem tenir les coses molt clares i no apuntàvem en la mateixa direcció… així era molt difícil que poguéssim arribar a posar-nos d’acord. Quan un està enrocat i creu posseir la veritat absoluta és pràcticament impossible moure-ho d’on està, i que hi hagi acostament possible. Han anat passant els anys i el nostre caràcter s’ha suavitzat, aquesta personalitat que sentíem com a part de la nostra identitat, aquest tenir-lo tot tan clar i estar tan segurs de nosaltres mateixos ha quedat enrere -almenys en el meu cas-. Dues dècades després Javi i la seva família, Eva i Sergi, han estat a casa compartint les seves vacances amb nosaltres: conviure una setmana ens hauria semblat inviable temps enrere.
Ell sempre m’ha tingut com algú amb un caràcter molt flower power. La meva manera de dir les coses, fins i tot d’escriure, dista molt de la seva. Ell és més sarcàstic, molt directe, fins i tot més expeditiu; aprenc moltíssim d’ell. M’agrada llegir les seves reflexions, però encara gaudeixo molt més d’escoltar la seva manera de raonar, d’explicar-se.
Al final la distància que sembla insalvable mai ho és, si tots dos interlocutors volen i busquen acostament. En el nostre cas han anat passant els anys, les dècades, i cada vegada estem més a prop. Conviure 7 dies, amb les seves nits d’estiu que mai són plàcides -la calor, els veïns que avui celebren això i demà allò, algun mosquit que es va colar i ve a inquietar, un grill casanovas…- i just separar-nos tenir el sentiment d’enyorança ho demostra.
Una amiga m’explicava un petit incident que va viure amb una doctora, en el seu centre de salut, aquesta passada setmana. Precisament ambdues estaven molt en el seu lloc, i la distància entre ambdues era gran, amb el que al no voler moure’s del seu lloc cap de les dues l’acostament mai anava a existir; la meva amiga es va adonar i el que va fer va ser allunyar-se encara més, abandonant el centre de salut i optant per alternatives. No sé si és la millor de les decisions possibles, però sí que en aquell moment concret va ser una solució, i va posar fi a un conflicte que cap de les dues tenia intenció de resoldre.
M’agrada molt aquesta nova definició, o manera d’entendre, sobre l’empatia: no es tracta de posar-se en el lloc de l’altre sent un mateix, es tracta de posar-se en el lloc de l’altre sent l’altre. Gens fàcil, cert! però molt més esclaridor. L’exercici requereix escoltar i observar com s’està sentint aquesta persona, evitant tot judici i vivència personal que ja coneixem. Quin enriquidor treball el de voler veure amb altres ulls i sentir des del no conegut!
Amb Javi, el pas dels anys i el compartir, ens hem après a veure, escoltar i voler comprendre a l’altre. Qui ens anava a dir, aquelles primeres vegades en les quals trobar-nos era una gran tempesta d’estiu, amb tota la seva càrrega elèctrica, que anys després anàvem a desitjar que les hores es detinguessin per a poder gaudir l’un de l’altre uns quants dies més!! Que la seva bonica família anava a convertir-se, d’alguna manera, en una miqueta meva també. I és que, estimats, de vegades voler sí es poder; sobretot si l’amor és qui comanda.
