Pedril Per Joan Pons i Pons

 

Pont de Rialto a Venècia

Com els al·lots que juguen a la piscina practicarem avui l’activitat aquàtica anomenada Marco Polo. El comerciant venecià, segon la imprescindible novel·la d’Italo Calvino Les ciutats invisibles, en les seves trobades puntuals amb el Gran Khan, emperador del llavors país més poblat de la Terra, comparava totes les ciutats de la Xina que havia visitat amb la seva Venècia natal i de la qual havia partit a la recerca de les extraordinàries riqueses de l’Orient més llunyà. No hem d’oblidar que Marco Polo era illenc -Venècia és una illa, un conjunt d’illes; n’hi ha més de dos-centes- i és una característica insular mesurar el món a través de la comparació amb la terra rodejada d’aigua que ens ha vist néixer i en els límits aquàtics de la qual hem crescut i ens hem desenvolupat físicament i mental. Així que juguem a Marco Polo. Començarem. El pont de Rialto és tan polit com el nostre pont de n’Alí, meravella geològica foradada del terme de Ferreries que es troba entre Cala Mitjana i Trebalúger i que es pot travessar, per tant és navegable, per embarcacions mitjanes o petites. He sentit Marco? D’acord. Els ciutadellencs han assegurat que el pont de Rialto és en realitat el pont d’en Gil, passarel·la penjant situada entre la urbanització de Cales Piques i la salvatge Cala Morell. He sentit Polo? Ah, ara és el torn dels ferreriencs que s’estimen molt Ciutadella i s’avenen en la comparació nostàlgica, l’accepten i asseguren ara que el pont de n’Alí és en realitat el pont de l’Acadèmia de Venècia, pont també molt preciós i antic que, igual que el de Rialto, uneix les dues ribes del Gran Canal i mena al campus universitari de la ciutat i a una de les zones més riques i exclusives. És a l’octubre i l’aigua comença a ser més freda i no fa tantes ganes nedar a la piscina i entretenir-nos amb jocs aquàtics com ara Marco Polo. He estat a Venècia aquest passat mes d’octubre i he reflexionat sobre les seves aigües. En aquest sentit, recomanaria als amants de la ciutat de les dues-centes illes la lectura de l’assaig de Joseph Brodsky La marca de l’aigua. La diferència, al meu parer, entre les illes, perquè Menorca també és un arxipèlag format per una illa principal i illots, de l’oest i del nord de la mar Adriàtica és la transparència. L’aigua de Venècia s’assembla en tota la seva totalitat a l’aigua d’un riu o d’un port i no d’una mar oberta. Per tant, encara que Venècia sigui la ciutat més bella del món és superada en aquest sentit per la transparència aquàtica de Menorca que, també, és un espectacle. Tots els menorquins cometem el mateix error amorós de Marco Polo. I la nostra conclusió sempre és la mateixa, anem on anem, a la Costa Brava, a les illes Seychelles, a Punta Cana. L’aigua de Menorca és encara més transparent, clara, d’aquell color turquesa -un qualificatiu massa mastegat- o, com diu la poeta Antònia Vicens, d’aquell color fresc del fonoll. Marco. Què? Ho hauries dit d’una altra manera? Que no hi estàs d’acord? Polo. Parlarem de les diferències que ens superen. Venècia, una vegada assegurat el seu indiscutible valor paisatgístic, va apostar ja d’antic, des de la fundació de la rica i pròspera República de Venècia, per l’art i pels artistes. Així, Venècia, a més d’aquesta bellesa natural té el millor art antic del món i, aquí hi ha la diferència entre d’altres ciutats com ara Florència, el millor art contemporani del món. Menorca, que pels illencs marcopoloians, és comparable en bellesa amb Venècia, no ha après aquesta gran lliçó. Disposa d’una bellesa natural incomparable, d’un art antic a l’aire lliure brutal -l’artista nord-americà d’origen català va apuntar de forma molt aguda que les taules prehistòrics són en realitat l’art contemporani de l’època feta pels habitants que llavors poblaven l’illa- però les institucions no aposten de manera clara per la cultura viva produïda pels menorquins que ara poblen la nostra illa. No entenen que el turisme va a l’hivern a Barcelona no per les platges i el sol sinó pels edificis modernistes de Gaudí o sigui, per l’art contemporani que va ser fet a la seva època. No apostar per aquesta via ens condemna a ser un pedril, una multitud de pedres petites sense cohesió interna entre elles i que mai podran constituir un pont de comunicació amb els continents com els esmentats. O sigui, a la invisibilitat estacional. Per tant, quan escriurà qualcú un llibre que es tituli Les illes, invisibles? La coma que he intercalat és intencionada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.