Relíquies i centres de pelegrinació medievals

Jaume Sastre Moll/Ciutadella – Una de les primeres peregrines  d’Occident que acudiren a orar a Terra Santa (Jerusalem- Palestina) fou Heretia (s. VI – VII), una monja occitana (alguns creen que era gallega) que durant mesos es va dedicar  a visitar moltes ciutats, monestirs i abadies on es guardaven preuades relíquies, i del seu recorregut donava puntual relació a les seves germanes claustrals, d’on havia sortit, mitjançant llargues cartes que han arribat fins als nostres dies.

El pelegrinatge a Terra Santa, per arribar a Jerusalem, era llarg i costós, circumstàncies que fan creure que Heretiaera una canonessa (dona rica, generalment viuda, retirada en un convent, amb la intenció d’acabar els seus dies entre oracions i pregàries, per a salvar la seva ànima, però sense renunciar al servei que li podia proporcionar una donzella).

Un viatge a Terra Santa, des de qualsevol ciutat occidental era perillós, i una dona sempre havia d’ésser acompanyada d’un grup de servents, generalment masculins, per la seva protecció. El seu recorregut el coneixem a través del seu suggestiu i copiós epistolari.

Des d’una ciutat d’Occident arribà a Roma, on va visitar moltes esglésies, de les quals anomena les relíquies que guardaven; de la Ciutat Eterna passà per les ciutats gregues fins arribar a Constantinoble, i d’aquella cosmopolita urbs  passà a la península d’Anatòlia fent el camí costaner de Milet; s’internà a les regions de Síria i Palestina fins arribar a Jerusalem. Allà va visitar les esglésies que guardaven testimonis de la Passió, i va caminar fins arribar al monestir de Santa Catalina de la península del Sinaí i divisar el Mont Nebó, muntanya on es creu que Déu va entregar les Taules dels Manaments al profeta Moises.

De Heretia desconeixem tot quan fa referència a la seva tornada, tan dificultosa com l’anada, ja que la inseguretat política del moment feia els camins perillosos. Era per aquesta raó que els pelegrins sempre feien el recorregut amb grups nombrosos per evitar l’assalt dels lladres i bandolers, que sempre estaven a l’aguait al llarg dels camins.

Les esglésies que guardaven moltes relíquies rebien moltes visites durant l’any, les quals dipositaven part de les seves riqueses que portaven per obtenir els favors que demanaven. Uns diners que servien per ornar les relíquies dels sants (a vegades es recobrien d’or i pedres precioses), eixamplar l’església, construir un hospital o un alberg d’acollir els peregrins malalts, que acudien per demanar el favor dels sants.

A la península Ibèrica els desenvolupament del pelegrinatge va iniciar-se amb la descoberta del sepulcre de l’apòstol Santiago a Compostela. Un fet que va trastocar el regne astur i serví per contraposar la nova capital (Oviedo) a la ciutat de Toledo (en territori musulmà), i l’ortodòxia cristiana, d’acord amb els postulats religiosos carolingis, contra l’herètica església adopcionista imperant en l’àrea toledana. (El adopcionisme considerava que la naturalesa humana de Crist  prevalia sobre la divina). És a dir, que és possible que el foment del culte a l’Apòstol fos part d’un desig de independència política religiosa per part del regne astur.

El Beato de Liébana (776), en la seva obra Comentari del Apocalipsis, és el primer en declarar que Santiago fou l’apòstol que predicà l’Evangeli en Hispania. I fou a principi del segle IX quan es començà a saber que, a les proximitats d’una petita població gallega, a l’extrem occidental del regne astur, havia aparegut un sepulcre amb les restes del Sant.

El mateix rei Alfonso II va informar de la miraculosa troballa a l’Emperador Carlemany, i el papa Lleó III va autentificà les relíquies. Com a recompensa de les gestions adreçades junt al Papa, l’emperador va ésser obsequiat l’ós frontal de l’apòstol Santiago, que anys després el rei carolingi Carles el Calb donaria a l’església de Sant Vaast, a Arras, on es venera.

A mitjan segle X el bisbe Teodomir, primer bisbe de Compostela (Campus Stellae)  fou qui fomentà el culte a Santiago, i va donar impuls a les primeres peregrinacions a Compostela. A l’any 855, el Camino de Santiago estava ja organitzat, des dels Pirineus (Roncesvalles) fins Compostela. Molt prest la ruta va eclipsar el centre de peregrinació de Sant Martín de Tours (França).

Les riqueses acumulades a Santiago foren desitjades pels normands, els qual atrets per la seva fama i tresors intentaren desembarcar a les ries gallegues, però foren derrotats pel rei astur Ordonyo I (858).

A l’any següent (a la batalla d’Albelda), a poca distància de Clavijo, el rei també derrotà a les forces musulmanes de l’emir Muza. La primera gran victòria cristiana sobre l’Islam va fer créixer la llegenda de Santiago Matamoros, i Santiago y cierra España, que es convertiria en un crit de guerra en tot l’occident peninsular.

En els països de la Corona d’Aragó les troballes miraculoses, sobretot en els cims de les muntanyes, daten dels segles IX i X, com les Verges de Montserrat i Maritxel.

Montserrat també fou un important centre de pelegrinatge, al qual acudien persones de tota la Corona d’Aragó. Aquí recordarem aquella dona viuda, de nom Astruga, que va decidir anar de romeria a Montserrat des de Mallorca. Capturada a mitjan trajecte per una galera de Ceuta, va ser venuda en aquella plaça com esclava, però va poder entrar en contacte amb uns mercaders genovesos que pagaren la quantia exigida pel seu rescat. Signat el document de deute, va ser transportada a Mallorca on va haver de vendre tot quan tenia. Però després de pagar 50 lliures, encara li restaven a pagar altres 40 lliures als mercaders. El seu pelegrinatge no havia acabat.

A l’illa de Menorca, totes aquestes connotacions medievals estan reflectides en la nostra petita història. Durant la conquista de Menorca, les hosts cristianes (segons la Crònica de Pere Miquel Carbonell) també varen veure aparèixer un cavaller (sant Jordi) amb una creu vermella al pit, muntant un cavall blanc, lluitant contra la turba musulmana, i a Sant Antoni que abatia de dalt les muralles els enemics de la fe. És evident que el mimetisme en els fets històrics, en èpoques d’incultura i predestinació, foren freqüents i comprensibles.

La força que infonia la fe en les relíquies dels sants va fer aixecar esglésies i monestirs. Segons el Llibre Vermell de Ciutadella. l’any 1405,el rei Martí I l’Humà, escrivia al paborde de Menorca, Gabriel Gombau, i feia donació d’un grapat de relíquies a l’església de Santa Maria de Ciutadella:  Un fragment de la Vera Creu; relíquies de Sant Mateu apòstol; fragments dels ossos de Sant Pere i Sant Andreu; de Sant Lluc, de San Blai màrtir; de Sant Prim i Sant Felicià, Sant Cosme i Sant Damià (sants metges); Santa Maria Magdalena; Santa Cecília, Sant Pantaleó, Sant Julià, Santa Juliana; ossos del cap de Sant Dionís, del dit de Sant Martí; relíquies de les Onze mil Verges, Santa Justina, Sant Ignaci, Sant Esteve protomàrtir, de la tomba de Sant Lluís i del cilici de Sant Gregori. (Llibre Vermell nº 415, A. Mª Aragó, R. Conde).

És la nostra opinió que després de iniciades les obres de construcció de la nova església gòtica, que suplantava l’antiga mesquita musulmana, que havia perdurat més d’un segle servint de temple cristià, ara es veia dotada de nombroses relíquies amb la pretensió de prosseguir i culminar les obres.

La donació feta pel rei Martí era deguda a la petició que degueren fer els Jurats i el mateix paborde de Menorca en demanda de diners per finalitzar l’església de Santa Maria de Ciutadella. Però el rei Martí no disposava de numerari per atendre les necessitats urgents per la construcció d’una nova església. La guerra que sostenia el seu fill, Martí el Jove, contra els sard engolia tots els recursos dineraris disponibles. Malgrat haver guanyat la nova guerra sarda, la Casa d’Aragó va perdre l’únic hereu. Amb la desaparició del darrer príncep de la dinastia directe de Jaume I, la Corona d’Aragó va veure entronitzar en el tron aragonès a un rei castellà, de la dinastia dels Trastamara, segons els dictats del Compromís de Casp.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.