Més llibres, més lliures Per J. Bosco Faner i Bagur

Bosco Faner / Ciutadella – A la historia de la humanitat els llibres juguen un paper molt important. Quan Marc Antoni (militar i polític romà, 83-30 a.C.) es veia a punt de governar el món, desitjà sorprendre a Cleopatra amb un gran regal. Sabia que l’or, les joies o els banquets no aconseguirien encendre cap llum de sorpresa als seus ulls. Per açò va posar als seus peus molts de llibres per a la Biblioteca d’Alexandria. Els llibres li eren llenya, fogonada  per a les seves passions.

Abans de la invenció de la impremta, cada llibre era únic. Per poder tenir un nou exemplar, s’havia de reproduir paraula per paraula. Hi havia poques còpies de la majoria de les obres, i la possibilitat de que un determinat text quedés extingit per complert era una amenaça real. A l’Antiguitat, a qualsevol moment, l’últim exemplar d’un llibre podia desaparèixer devorat per les termites o destruït per la humitat. I mentre l’aigua o les mandíbules dels insectes actuaven, un pensament, una veu era silenciada per a sempre.

La invenció del llibre, com podem imaginar, és la història d’una batalla contra el temps per a millorar la duració i la lleugeresa dels texts. Cada petit avanç incrementava l’esperança de vida de les paraules.

Com tots sabem, els antics gravaven les paraules a les roques, a les pedres, als rotllos de papir… Però un llibre, aquest és el seu objectiu, havia  de ser portàtil, havia d’afavorir la intimitat del qui l’escriu i el llegeix, havia  d’acompanyar als lectors, havia de tenir un lloc fàcil a qualsevol espai.

Escriure forma part tant de la nostra vida que fins i tot la nostra pell és una gran pàgina en blanc. El nostre cos és un llibre. El temps va escrivint en ell la nostra història. Per tot guaiten lletres al nostre cos: línees a les mans, pigues, cicatrius, rues…

Però no tan sols el temps escriu a la nostra pell. Algunes persones es fan tatuatges. Frases i dibuixos apareixen arreu del seu cos. El cos també els serveix com a canal d’informació.

Què anam llegint quan contemplam i miram pedres, cel, muntanyes, valls, platges, mars, cares, llibres…? Lletres, signes, llibres i persones ens trobam constantment. Uns i altres fem lectures superficials o més o manco profundes front unes mateixes senyals. Vivim diàlegs constants. Una vida sense lletres és una vida sense ànima.

Els llibres que anunciava la setmana passada aquesta mateixa Revista: Ciutadella, quan érem infants i joves i La malaltia que m’acompanya, la meva experiència amb l’ELA, són lletres, vivències d’un temps i d’una història que convé tenir present. Oferir  vivències personals sobre la família, casa, barriada on vam viure o on vivim, infermetats que patim…, ens ajuden, com diu Bep Portella, com a palanca en la ment del lector que se sent convidat a afegir els seus propis records (o vivències) a allò que llegeix. O com diu Climent Sabater: El blog de la malaltia és una oportunitat per a conèixer els patiments que comporta l’ELA i tenir un missatge d’esperança.

Enrique Tierno Galván ha dit: Més llibres, més lliures. I Heinrich Heine: Allà on s’aprecien els  llibres, també s’aprecien les persones.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.