El pes d’un record Per Raymonde Calvo Laffitte

Raymonde Calvo / Felanitx – Record quan el mes de febrer del 2018 vaig tenir la sort i el plaer de conèixer Llorenç Soldevila i Balart un senyor català,  escriptor, filòleg, historiador de la literatura i professor. Amb uns amics meus mallorquins lletraferits vàrem compartir amb ell un sopar del qual sempre he guardat un record inoblidable. Ens trobàvem al barri antic de Palma, a un bar amb molta solera que duia el nom de   “Ca la Seu”, una  coneguda i molt antiga esparteria datada del 1510 on s’ubicava aquest bar que mantenia l’atmosfera d’aquell antic comerç. Per desgràcia, el 2019  aquell local va tancar les portes víctima de la  gentrificació,  l’especulació despietada i la deixadesa  d’unes institucions que no varen implicar-se en la seva protecció (un indret tan emblemàtic, part íntegra de la història de l’economia d’aquesta ciutat). A dia d’avui l’edifici roman en un estat lamentable de conservació.

El Senyor Soldevila havia vengut a Palma a presentar un llibre sobre les illes Balears i Pitiüses, un volum de la seva obra titulada: Geografia literària. Malauradament és amb una gran tristesa que vaig assabentar-me de la seva mort el desembre passat i  crec que li hauria sabut greu la desaparició d’un local tan emblemàtic com “Ca la Seu” que li havia agradat molt.

Es mostrava orgullós d’haver après moltes coses sobre les illes i record que entre múltiples anècdotes sobre Mallorca i Menorca  va recitar-nos dos poemes:  “lo pi de Formentor” (un fragment) de Mossèn Costa i Llobera  i el sonet del menorquí Gumersind Riera, dedicat al gran ciutadellenc Francesc de Borja Moll, molt estimat de tots els qui compartíem el sopar amb ell. M’agrada aquest sonet que vaig descobrir i que diu així:

Un jorn, tot sortint del cor
de la nostra Illa d’Argent,
anaren a l’Illa d’Or
un home i un pensament.
Aquell home s’arrelà
endins de la terra fraterna,
però el pensament volà8
en dolça parla materna.
Duent or, duen argent,
encara va i ve a be-coll
de les ones i del vent.
Per açò, no estan llunyanes
¡Oh!, Francesc de Borja Moll!”
Les dues illes germanes.

Mai no es poden oblidar aquests instants de goig compartits amb persones sensibles dotades d’una capacitat de sentir i d’entendre l’essència d’unes terres que malgrat les seves  diverses idiosincràsies tenen molts més  lligams  que els uneixen,  que particularitats  que les separen.

Jo estic molt contenta d’haver pogut descobrir gràcies a ell detalls ocults de les nostres illes, en concret de Mallorca i Menorca.  És el que em va desitjar amb la seva cordial dedicatòria que em va deixar plasmada a la primera pàgina d’un llibre que guard amb molta estimació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.