A la contracoberta de la novel·la que us vull recomanar aquesta setmana se la defineix com un thriller addictiu. Hi estic d’acord perquè de fet, com ja veurem, compta amb els elements que s’associen al gènere negre: crim, intriga i crítica social. Si més no, crec que aquesta definició, tot i ser ajustada, cal ser ampliada. Com és freqüent en el gènere l’ordit negre és el vehicle utilitzat per llançar un missatge tan clar com potent.
Us estic parlant de Sarah, mereixes saber-ho, de Francesc Soler. Esper que al llarg de la ressenya aconsegueixi fer-vos entendre el perquè del paràgraf inicial. En tot cas, ara pertoca el resum argumental.
La Sara arrossega traumes i inseguretats, pateix abusos al treball i les relacions familiars són, com a mínim, tenses. Un matí sent un noi que braveja d’haver posat les banyes a la seva parella, la Sarah, una americana rica. Amb la intenció d’advertir-la li escriu un tuit. A partir d’aquí els esdeveniments es precipiten i s’arriba al crim.
Fins aquí podria semblar una història policíaca clàssica, però el més interessant és la inversió dels termes convencionals en aquesta mena de narracions: la intriga no se centra a descobrir el criminal, sinó més aviat en com s’ho farà per no ser descobert. No puc desvelar res més sense espatllar la tensió dramàtica de la novel·la.
Tanmateix, us puc donar una espècie de pista: m’ha agradat especialment que l’autor defugi incloure-hi el sentiment de culpa com a element determinant. Per a mi, això és molt d’agrair. Hi ha situacions en la vida que la moral cristiana, de la qual ens han impregnat, és un llast i un impediment per a la resolució veritablement justa dels problemes.
Així i tot, no us penseu ni per un moment trobar-vos amb una novel·la avorrida i farcida de retòrica grandiloqüent. En absolut. És summament entretinguda, a vegades divertida i sempre dinàmica, amb un llenguatge planer, però molt acurat. Consider un veritable encert que si bé l’autor no ens estalvia situacions dures, personatges detestables i escenes angoixants, no ho fa cercant efectes lacrimògens sinó més aviat provocant empatia per un costat i indignació per l’altre.
La raó és que les temàtiques que trobem a la novel·la són tan actuals com esteses. Des del masclisme més brutal a la naturalitat en l’acceptació de la diferència, per posar dos exemples cadascun a un extrem del relat.
A més hi ha una idea subjacent en tota la història, una idea que s’encarna en les protagonistes, però que podem fer extensiva a totes les persones que, d’una manera o l’altra, han estat humiliades: tothom té dret a ser feliç i contra els qui neguen aquest dret s’ha de ser combatiu. Sense excuses, sense renúncies, sense justificacions.
He gaudit força, i patit també, de les peripècies de la Sara i la Sarah. Podria donar-vos referències cinematogràfiques que us ajudarien a entendre-les, però crec que és molt millor que les topeu en llegir, com esper que fareu, la novel·la.
He d’anar acabant la ressenya, però no ho vull fer sense fer esment de què amb les dues protagonistes Francesc Soler ha aconseguit crear dos personatges inoblidables. Dues dones que, en principi, no tenen res en comú a no ser les ferides que la nostra pretesament igualitària societat els hi ha infligit. Malgrat això ens deixen ben clar que no abaixaran veles.
“Nosaltres no ens llançarem mai pel precipici…”
