Elisabet Cassà/Brussel·les / Barcelona – La guerra a Gaza ha destruït la Franja i també el seu delicat mercat laboral, que en el cas de les dones és ara ja pràcticament inexistent, segons denuncien organitzacions com el ‘Democracy and Workers Rights Center (DWRC). Amb motiu del Primer de Maig, la responsable de Relacions Internacionals del DWRC, Carine Metz, explica a l’ACN que “la majoria de dones que treballaven han perdut la feina”. De fet, les últimes dades oficials de l’organització apunten que de les poques dones que treballaven gairebé tres de cada quatre s’han quedat al carrer. I entre les que encara treballen, un 73% cobren per sota del salari mínim. “Abans de la guerra pràcticament treballaven gratis una part del temps, i ara és encara pitjor”, denuncia Metz.
“Tenim una de les xifres de participació de les dones en el mercat laboral més baixes en el món”, afirma Carine Metz. Abans de l’esclat del conflicte es situava en un 19%, segons dades del DWRC. La responsable de relacions internacionals de l’entitat, que va viatjar a Barcelona recentment per participar al congrés de CCOO, atribueix aquesta situació a les “dècades de colonització i de pressions perquè l’economia de Palestina no es desenvolupi” així com a la “societat patriarcal”.
“Les dones no són encoratjades a participar en el mercat laboral i no tenen gaires oportunitats de participar-hi”, lamenta, advertint que això passa malgrat que “són majoria a les universitats”. Metz explica que la situació ja és anterior a la guerra actual a Gaza, però que ara “la majoria de dones que treballaven al mercat laboral local han perdut els seus llocs de feina”, en concret un 73,8% segons dades de l’organització.
Abans dels atacs del 7-O de Hamàs i la represàlia posterior israeliana, les dones, com passa també en altres llocs del món, cobraven menys que els homes. Moltes es dedicaven a l’economia de les cures, a jardins d’infància. “Eren sistemàticament menys pagades del que val la feina, i sovint molt per sota del salari mínim. Bàsicament, treballaven gratis una part del temps, i ara és encara pitjor”, denuncia.
A més, les que tenien una feina en el sector públic, com en l’administració de l’Autoritat Palestina, fa dos anys que veuen com cobren menys pels bloquejos del govern israelià. “Cobren el 80 o el 60% del sou, i en alguns casos han patit sis mesos de retards”, denuncia Metz, la qual afirma que l’Autoritat Palestina té un “enorme dèficit” públic i té inviable accedir als mercats internacionals perquè no està reconeguda com a estat. A més, els bancs locals estan al “límit” i no ofereixen pràcticament cap mena de finançament als particulars.
Un altre sector econòmic afectat pel conflicte és el turisme, que “ja no existeix” a Palestina. “Algunes àrees com Betlem, fins i tot al nord d’algunes de les ciutats, depenien també d’un turisme intern, de palestins, israelians, que venen, compren, passen alguna estona allà. Ara aquestes ciutats no tenen aquest tipus de turisme. I, per descomptat, el turisme estranger està totalment perdut”, explica Metz.
Aquest escenari no és nou, la defensa dels drets laborals és una batalla que es remunta anys enrere. Ja als anys 90 “al voltant de 200.000 treballadors palestins no van poder tornar als seus llocs de treball en el mercat laboral israelià ni cobrar els sous dels darrers mesos treballats, ni indemnització per acomiadament”, rebla l’activista Hasan Barghouti, director del DRWC i implicat en la millora de les condicions laborals dels palestins des dels anys setanta.
A l’actualitat, segons un estudi del propi ‘Democracy and Workers’ Rights Center’ datat del 2024, més d’un 45% de treballadors palestins denuncia que les condicions laborals han empitjorat. Un 60% està afectat en els salaris i pateix retallades, retards, pagaments parcials o, directament, no cobrar. Més de la meitat dels treballadors pateixen restriccions en anar al lloc de treball o al tornar a casa a causa dels punts de control per part de soldats israelians, el tancament de carreteres que obliga als palestins a desviar-se del seu camí, o les operacions militars israelianes que tanquen localitats.
A més, un 10% dels treballadors consultats pel DWRC ha patit atacs personals directes en el seu lloc de treball. “La feina no és un lloc segur”, lamenta Metz, que explica que poden patir des d’atacs amb gasos lacrimògens, fins a bombardejos -com els que hi ha en escoles- o batudes i escorcolls. En el cas de les dones se’ls ha de sumar l’assetjament i la violència de gènere als llocs de feina, que arribava ja al 56% abans de la guerra. Segons les xifres proporcionades pel DWRC, un 62,5% de les dones treballadores ha perdut la seva feina a causa de les agressions i els seus efectes, com el tancament o la destrucció d’edificis.
Organitzacions com l’encapçalada per Barghouti han hagut d’ampliar els seus serveis per incloure suport psicològic i legal per a les dones que han perdut la feina, treballen en condicions extremes, o les afectades per violència. Malgrat que la legislació palestina no abasta la totalitat de les formes de violència, s’impulsen iniciatives per defensar els drets de les dones en el lloc de treball, incloent la ratificació del Conveni 190 de l’Organització Internacional del Treball i l’establiment de mesures internes per prevenir la violència. Però segons alerta l’organització, queda molt camí per recórrer perquè un 81,5% de les dones no reben cap subvenció ni assistència des de l’inici de la guerra.
