L’Ajuntament d’Alaior ha decretat una bateria de mesures per fomentar l’estalvi d’aigua a tot el municipi. La decisió arriba a conseqüència de la situació de crisi hídrica que pateix Menorca des de fa temps i que, any rere any, ens obliga a mirar amb més preocupació els nivells dels aqüífers i la disponibilitat d’un recurs tan essencial com l’aigua.
Que s’adoptin mesures d’estalvi és necessari. Però arriben massa tard. En una situació com aquesta, l’objectiu d’un ajuntament no hauria de ser només reaccionar quan els indicadors empitjoren, sinó anticipar-se, planificar i preparar el municipi perquè les situacions de sequera no ens agafin a contrapeu.
Però hi ha una altra qüestió que ens sembla encara més important: les restriccions s’aplicaran realment a tothom per igual?
Perquè una política d’estalvi d’aigua només és creïble si les regles són les mateixes per a tots. I és inevitable que ens demanem com es controlarà el compliment de les mesures als diferents establiments turístics del municipi, especialment als nombrosos hotels rurals que tenim a Alaior. No es tracta d’assenyalar ningú, sinó d’assegurar que, en una situació de crisi hídrica, tots assumim la nostra responsabilitat.
L’aigua és un bé comú. I precisament per açò, els esforços que es demanin a les famílies i als residents han d’anar acompanyats d’un control rigorós sobre els grans consumidors i sobre aquelles activitats que poden tenir un impacte especialment important en el consum d’aigua.
La sensació que existeixen diferents nivells d’exigència no ajuda gens a generar confiança. I tenim exemples que conviden a fer-se preguntes.
Des de l’inici del mandat, des de l’oposició vàrem plantejar que s’aturessin els rentapeus de Son Bou i Cala en Porter com una mesura senzilla d’estalvi d’aigua. El PP hi va votar en contra. Posteriorment, els rentapeus varen desaparèixer de les dues platges. Més enllà de les circumstàncies concretes, el cas exemplifica una manera de fer: esperar que el problema sigui evident abans d’actuar, en lloc d’aplicar mesures preventives quan encara hi ha marge.
També tenim damunt la taula el cas de les 7 piscines de Torrevella que havien de funcionar com a aljubs per a la recollida d’aigua i que finalment han estat legalitzades per part de l’Ajuntament d’Alaior com a piscines. Des d’AVANÇAM hem recorregut judicialment aquesta llicència perquè consideram que la gestió del territori i dels recursos hídrics no es pot fer mirant cada expedient de manera aïllada, sense tenir en compte les conseqüències que determinades decisions tenen sobre el model de municipi que volem.
A açò s’hi afegeix el cas de les piscines il·legals de Sant Llorenç de Llucalari, una altra situació que posa damunt la taula la necessitat de controlar millor l’ús que es fa de l’aigua i del territori.
I després hi ha el cas especialment preocupant de les bateries de Llucalari amb un pou il·legal que extreia aproximadament 40.000 litres d’aigua cada dia i que ha estat legalitzat per part del Govern del PP a les Illes Balears per continuar amb l’extracció. És difícil explicar a la ciutadania que ha de reduir el seu consum d’aigua mentre, al mateix temps, es permet que una instal·lació que ha estat funcionant de manera irregular pugui continuar extraient aquest recurs.
Per açò ens feim la pregunta del títol. Tots som iguals davant les restriccions d’aigua?
Des d’AVANÇAM pensam que la gestió de l’aigua ha de partir d’un principi molt senzill: qui més consumeix, més responsabilitat ha d’assumir; i qui incompleix les normes no pot acabar tenint més facilitats que qui les compleix.
Però també creim que no n’hi ha prou amb restringir. Cal donar alternatives.
En aquest sentit, una de les iniciatives que vàrem presentar al Ple d’Alaior va ser la creació d’ajudes per recuperar les cisternes de les cases del municipi. Una proposta que va ser aprovada per unanimitat i que, a partir de l’any que ve, comptarà amb una partida econòmica pròpia dins el pressupost municipal.
Recuperar les cisternes tradicionals és recuperar una eina que durant generacions va permetre aprofitar l’aigua de pluja i reduir la dependència de les xarxes d’abastament. És, sobretot, entendre que davant una situació de crisi hídrica necessitam combinar mesures d’emergència amb polítiques estructurals.
Alaior té molt de patrimoni relacionat amb la gestió tradicional de l’aigua. Les cisternes, els aljubs i altres sistemes de recollida ens recorden que els nostres avantpassats sabien perfectament que l’aigua era un recurs limitat i que calia aprofitar cada gota.
Avui tenim més tecnologia, més recursos i més capacitat de planificació. El que no hauríem de perdre és aquella consciència.
Les restriccions actuals poden ser necessàries. Però no haurien de ser el final del camí, sinó el punt de partida d’una política d’aigua molt més ambiciosa per al municipi: més control dels consums, més vigilància sobre els grans consumidors, persecució efectiva dels usos il·legals, recuperació d’aigua de pluja, reutilització quan sigui possible i planificació a llarg termini.
I, sobretot, una política que sigui igual per a tothom.
Perquè demanar als ciutadans que estalviïn aigua és fàcil. El veritable repte és aconseguir que la ciutadania tengui la certesa que tothom fa el mateix esforç i que ningú no té barra lliure mentre els altres han de tancar l’aixeta.
L’aigua no entén de colors polítics, de classe social ni de models de negoci. És un recurs limitat que compartim tots. I precisament per açò, la seva gestió hauria d’estar per damunt de qualsevol interès particular.
La crisi hídrica no és una sorpresa ni és un problema que desapareixerà quan plogui un poc més. És un repte que tenim davant i que exigeix decisions avui per evitar problemes més greus demà.
Estalviar aigua és responsabilitat de tots. Però garantir que les regles siguin iguals per a tothom és responsabilitat de les administracions.
AVANÇAM Alaior
