Quant dura l’odi? M’he descalçat per entrar a l’interior del mausoleu del pirata Barba-rossa -barbaros hayrettin paşa per als otomans a qui consideren el primer almirall de la Mediterrània; Pialí Paixà no té el seu estatus encara que va fer molt de matx a Ciutadella- que va dissenyar i construir, entre 1541 i 1542, el més cèlebre arquitecte de l’Imperi Otomà Mimar Sinan i que està situat a la vorera europea del Bòsfor, al barri de Beşiktaş, a l’esplanada d’Istanbul on es reunia la tripulació i els geníssers abans d’emprendre les seves famoses expedicions; per exemple, l’atac a la ciutat de Maó de 1535. He de confessar que m’he emocionat quan hi he entrat i he estat víctima d’un sentiment contradictori. No l’havia d’odiar? No era un vulgar pirata que va causar molt de dolor a Menorca, en especial a la ciutat de Maó? Sí, aquest era l’enunciat inicial quan em vaig descalçar, vaig deixar les meves bambes d’Adidas al replà de la petita escala d’accés al mausoleu davant la mirada aprovatòria del vigilant però a l’interior, embolcallat amb una recreació sonora de la mar i folrat el terra amb una flonja catifa, només puc sentir respecte per un home mort. Emoció pel fet de trobar-me al costat del cadàver -va ser enterrat amb un ca mort i un gaig blau per calmar les seves ànsies i la seva luxúria immensa?- d’una persona que va existir i que va deixar la seva empremta de sang i de foc a la Terra. És tan estúpid tot plegat creure en una pretesa objectivitat que separa els bons dels dolents! Només és un punt de vista que perverteix la realitat. I aquest és el tema de la novel·la Barba-rossa que, després de publicar-se per primera vegada a RBA la Magrana el 2006, fer una segona reedició el mateix any, haver estat traduïda al rus i de formar part de l’antologia de literatura catalana de Nina Avrova a la prestigiosa revista de Moscou Innostranaia Literatura on hi va publicar Boris Pasternak, l’any 2010, de ser traduïda al castellà i publicada a l’Editorial Calambur de Madrid l’any 2021, de tenir dues versions en àudio en aquesta llengua l’any 2022, de tenir una segona edició molt completa a Nova Editorial Moll amb epíleg del millor historiador balear Miquel Àngel Casasnovas l’any 2021, de ser pujada al teatre per la companyia menorquina La Trup de Sergi Marí amb representacions amb molt bona crítica a Maó, Ciutadella, Ferreries, Es Mercadal, Palma i Barcelona l’any 2024; d’haver inspirat una composició musical del genial Pere Pelegrí, el mateix autor que va fer la música original de la representació teatral, titulada Blau Rapsòdia i que va ser estrenada a la gala dels 195 aniversari del Teatre Principal de Maó pel trompetista Xavier Larsson el 2024… encara continua viva a finals del 2026. I, després de la visita solemne, trob la resposta al Museu Naval situat a poques passes del mausoleu. L’any 1965 el papa Pau VI va retornar el penó o estendard otomà capturat pels cristians a la batalla de Lepant l’any 1571. Així que ja tenim el resultat sobre quant temps dura l’odi: 494 anys. Barba-rossa va atacar Maó l’any 1535 o sigui fa 491. D’aquesta manera, els menorquins tenim tres anys per fer les paus simbòliques amb els otomans que continuen tenint, a pesar de la decadència del seu imperi -similar a la decadència de l’imperi espanyol- la seva capital a Istanbul. Agermanar Maó i l’antiga Constantinoble seria un gest polit que tindria similituds amb el gest del papa Pau VI ja que l’odi mai no pot ser etern.
MAUSOLEU. Tomba monumental. Pres del llatí.
