Actes 8 Març

La pedraula d’aquest diumenge és Pedacer. Per Joan Pons

 

El 21 de novembre de 2021 se celebraran els cent anys del naixement de Sebastià Pons Barber. Nascut a Ferreries, al carrer de Sant Joan, va morir jove, relativament jove, el dia 19 d’octubre de 1988. Tenia 67 anys, a punt dels 68, i en feia poc més de dos que s’havia jubilat. Durant aquest període de temps quines obres va escriure? Quines simfonies va compondre? Quins quadres va pintar? Quines escultures va esculpir? Quines pel·lícules va dirigir?

Aquest estiu he viatjat cap al nord amb l’objectiu de visitar la tomba del filòsof i escriptor d’origen menorquí Albert Camus (Mondovi, Algèria, 7 de novembre de 1913 – Villeblevin, França, 4 de gener de 1960). Durant el trajecte fins a Lourmarin em vaig aturar amb el cotxe a Portbou, el poble català que fa frontera amb el primer país situat al nostre fred septentrió. Abans de dinar al passeig marítim i després de fer una calada a la platja d’arena negra i pedregosa guardada per les muntanyes dels Pirineus, vaig pujar fins al cementiri del poble (sí, un viatge necrològic, tot s’ha de dir, perquè també, a Cotlliure, vaig visitar ensoldemà la tomba del poeta Antonio Machado) que està situat damunt un tossal que mira cap a la mar i cap a les muntanyes. L’escultor i arquitecte d’origen jueu Dani Karavan va alçar una escultura de ferro titulada Memorial Passatges a Walter Benjamin. Consisteix en un passadís amb un pendent pronunciat amorosit amb 87 escalons, un vidre transparent que impedeix el progrés de la marxa i a través del qual es veu la mar, en concret un remolí escumós, i que conté una frase esgrafiada de Walter Benjamin que interpel·la el pes del passat i la memòria i que va ser extreta del llibre Sobre el concepte d’història (1940): “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a les persones que no tenen nom”. La Història, en majúscules, fa el contrari; o ha fet el contrari perquè els temps estan canviant (com deia Bob Dylan). Aquesta tasca, l’àrdua, vull dir, s’ha convertit amb la meva obsessió com a escriptor. Escriure sobre les persones que no tenen nom o que, tot i tenir nom, no tenen cap pes en la història convencional a pesar d’haver-ne estat un potent engranatge: dones que tenien cura dels fills mentre els marits eren a la guerra, al·lots petits que contemplaven horroritzats i, a la vegada, despreocupats i centrats en la també àrdua tasca de la infantesa. Etcètera, etcètera. Aquesta és la veritable història que m’interessa i m’interessa per dos motius molt diferents. Per la tensió entre redundància i repetició (la primera ja ha estat dita, ja ha estat escrita, ja ha estat contada). I perquè, si la història l’escriuen els vencedors, és hora d’escriure la història vertadera. I, en la història vertadera, en la història autèntica, ens hi hem de reconèixer tots, vencedors i vençuts, protagonistes i persones anònimes, homes i dones, infants i adults, ciutadans de cultures majoritàries i ciutadans de cultures minoritzades, heterosexuals i homosexuals, negres i blancs, musulmans i cristians. I, una altra vegada, etcètera i etcètera. Repetiré la pregunta: quines obres va escriure, quines simfonies va compondre, quines obres d’art va esculpir, va pintar, va filmar Sebastià Pons Barber? Cap. Va néixer pobre en un poble pobre de l’interior de Menorca; va fer feina a escarada com a manobre i cambrer per deixar de ser pobre en un poble pobre de l’interior de Menorca; va estudiar a les nits; va emigrar a Palma perquè a Menorca no hi havia feina; va continuar estudiant a la capital on hi havia la seva germana monja tancada en un convent de clausura; va tornar a Ferreries; va continuar fent feina de manobre i de cambrer; va estudiar de valent; va fundar una empresa; es va casar; va tenir cinc fills -dos mascles i tres femelles-; va consolidar l’empresa; va arribar a tenir més de cinquanta empleats; va conèixer dos néts dels set que tindria i no va conèixer els quatre besnéts perquè va morir jove, massa jove, relativament jove, d’un càncer cruel i devastador com tots els càncers. No va ser un home famós encara que no he trobat ningú que me n’hagi parlat malament -tal vegada aquesta és la millor fama-, va ser un bon catòlic, va fer obres de caritat de forma anònima i, el que em sembla rellevant com a escriptor, va tenir la necessitat d’escriure un dietari quan va fer els deu anys i es va adonar de cop de la condició familiar de pobresa extrema. Contemplar el món a través dels ulls nets d’un infant nascut al primer quart del segle XX i que no va intervenir activament en la Guerra Civil, és una visió que s’alinea amb la filosofia de Walter Benjamin, l’escriptor alemany que es va suïcidar a Portbou fugint dels nazis i que es considerava a si mateix un “drapaire, un pedacer, que recollia les deixalles de la història per a llegir en elles el destí final del seu temps “.

PEDACER. Persona que comercia amb draps vells, paperassa i d’altres objectes de rebuig. Sinònim de drapaire. En castellà, trapero.

2 Comments on “La pedraula d’aquest diumenge és Pedacer. Per Joan Pons”

Respon a Lídia Sender Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.